Ningú no et cuida com et cuida la mama
Tinc 42 anys acabats de fer i soc vinguda a dir-vos que, quan estàs malalt, ningú no et cuida com et cuida la mama. Que no hi ha ningú ni quan estàs malalt ni quan no ho estàs, ni quan estàs al costat o a la Xina que es preocupi més per tu. Oh si, és clar, també et traurà de polleguera i farà que saltin totes les costures sovint de la vostra relació i et posarà histèric i tot això, sí, i tant que sí, prou que ho sé, però també sé que ningú mirarà tant per tu. Per mi.
Aquesta veritat tan senzilla i universal, i sí, dic universal amb totes les lletres perquè crec que aquest cuidar que tenen les mares és, a excepció d’alguns casos tristos, una mena de veritat immutable, m’aporta joia. Joia perquè tinc la sort que encara la tinc viva, la mare, i que per molts anys, que tampoc és tan gran, i que encara és qui millor em cuida quan estic malalta.
Jo, que també soc mare, i d’adolescents ara com ara, m’havia pensat, abans de ser-ho i que fossin adolescents, que això de fer de mare anava perdent intensitat a mesura que els fills es feien grans. És a dir, que deixen de necessitar-te per caminar, després per menjar, després per comunicar-se, després per llegir, després per passar-ho bé i així en un llarg etcètera. Jo creia, il·lusa de mi, que arribava el moment que potser ja no et necessitaven gaire per res o en tot cas, per ben poc i creia que això, en arribar l’adolescència, ja era molt evident. M’equivocava, sembla. I ho sé ara en pròpia pell que diria que potser els meus fills em necessiten més que mai, si bé d’una manera diferent i ho sé perquè jo, com a filla, encara no he deixat de necessitar ma mare.
Serveixi aquest article obvi tanmateix per reivindicar-les, les mares, que és d’aquelles coses, figures, persones constants de la vida que d’això, de constants, semblen normals i no hi ha cosa més extraordinària. Perquè per molt que ens sembli que arribar a Mart és extraordinari, el que ho és de veritat és veure com mares i pares d’adolescents insuportables els estimem per sobre de tot, fins i tot de les seves fondàries més fosques, com seguim al peu del canó sense importar gaire el què i com hi serem quan tinguin també 42 anys com tinc ara jo. I després. Fins que ja no hi siguem.
Aquest amor que sembla incondicional no sempre hi és, que això també ho sé, que la vida no ve sempre amb totes les cares brillants i polides, però també sé que sí que hi és sovint i que si hi és o hi ha estat, a les vostres vides, esteu una mica més en pau amb el món, segur. Els amors aquests que ajuden a créixer, a viure, a llegir, a caminar, suposo que mai acaben del tot perquè la vida sempre t’ensenya a continuar creixent, a continuar vivint, a continuar caminant i això, sempre que en fas primers passos, requereix una mica d’ajuda.
Ningú et cuida quan estàs malalt com et cuida la mama encara que tinguis 42 anys. Espero que quan els meus fills tinguin la meva edat ara puguin dir que això és, com dic jo ara, una veritat universal.