Hivern transfigurat
Aquest hivern, sense abandonar del tot la tardor, ja abraça la primavera. Tot esperant la pluja, el cel se’ns mostra com un llenç blau, nítid, transparent, on s’hi dibuixen figures perfilades amb unes boires fines que a la posta de sol es manifesten en mil tonalitats rogenques i blaves. Colors més accentuats com més allarguem la vista a l’horitzó, més tènues i difuminats quan el sol va baixant fins a amagar-se. Aquest hivern es mostra seguidor del pensament existencialista quan diu que la vida només pot ser compresa revisant el passat i viscuda mirant al futur. Un principi que en música ens és familiar.
El veiem en Beethoven quan recull el llegat de predecessors com Bach, Haydn i Mozart, i la seva obra es projecta en Schumann, Wagner o Brahms. I també ho veiem en Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Angeles, 1951), de qui enguany se celebra el 150è aniversari del naixement, l’obra del qual, seguint l’estela del romanticisme alemany, s’expandeix cap a l’avantguarda del coneixement musical del segle XX. Schönberg ben aviat compon una obra transcendental en conèixer el recull poètic Weib und Welt (Dona i món), del poeta alemany Richard Dehmel (1863-1920), que va ser publicat el 1896 –després de ser escapçat per la censura–, i que inclou el poema Verklärte Nacht (Nit transfigurada). El text exposa una situació difícil a l’època, durant la passejada nocturna de dos enamorats, la noia explica que espera un fill d’un altre home: “M’he ofès a mi mateixa. Creient que ja no podia ser feliç, pel fort desig de ser mare, em vaig entregar a un home estrany.” La intensitat del seu amor i la força del futur naixement transfigura les seves vides. El jove Schönberg s’hi inspira, i compon una peça homònima. Nit transfigurada (1899) és un sextet de corda en un sol moviment –versionat més tard per a orquestra de corda–, on la música, sense voler seguir el relat, expressa els sentiments humans que l’inspiren. Música pura, directa i profunda. El caràcter de l’obra és continuador de Wagner, Brahms i Mahler, però amb girs melòdics i harmonies que pertanyen ja a la revolució estètica que Schönberg durà a terme uns anys després.
A Catalunya va ser interpretada el 3 d’abril de 1932 al Palau de la Música per l’orquestra Pau Casals dirigida pel mateix compositor coincidint amb una estada a Barcelona, on Schönberg –afectat d’asma– va viure vuit mesos cercant un clima més càlid i atenent a la recomanació del compositor Robert Gerhard –deixeble i amic–. Fou també a Barcelona on va néixer la seva filla Núria, i on entre les seves amistats hi havia el poeta Carles Sindreu –veí de l’Ametlla i la Garriga– amb qui el compositor jugava a tennis.
“Crec que l’art no prové de poder, sinó d’haver de fer-lo”, diu el músic. Aquest impuls interior d’expressivitat artística va aconseguir que el Musikverein de Viena, el 31 de març de 1913, programés un concert dirigit pel mateix Schönberg amb obres seves, d’Alexander Zemlinsky, Anton Webern i d’Alban Berg, amb el resultat que partidaris i detractors de la nova música acabessin en una autèntica batalla campal. Un concert llegendari que enguany és l’eix del Festival Courage! de la sala vienesa. Un cicle de concerts dedicat a celebrar el coratge, l’actitud valenta de Schönberg i companyia interpretant la seva obra davant la disconformitat del públic, de la crítica, i d’algun col·lega que va declarar que el soroll de les bufetades va ser el més harmoniós de la vetllada.
Schönberg, que com a jueu i músic d’avantguarda estava en la llista de l’Entartete Musik (música degenerada), va veure’s forçat a l’exili el 1933, primer a París i després a Los Angeles. A la ciutat americana coincideix amb Igor Stravinski, el filòsof i musicòleg Theodor Adorno i Thomas Mann. Allí el premi Nobel escriu Doktor Faustus, novel·la on el criteri artístic exposat pel protagonista es basa en el del compositor. “El personatge d’Adrià Leverkühn de Thomas Mann ignora l’essencial de la composició amb 12 sons. Tot el que ell sap ho deu al senyor Adorno, que al seu torn coneix únicament el poc que jo he pogut dir als meus alumnes. La veritat profunda continuarà sent una ciència secreta fins que algú sigui il·luminat per la virtut d’un do innat que no haurà sol·licitat.” (A. Schönberg, El estilo y la idea, Taurus, 1962). Mann i Schönberg van arribar a fer les paus.
Només amb Nit transfigurada Arnold Schönberg probablement ja hauria passat a la història, però la seva obra és ingent. El temps va a favor de l’art. El clima d’aquest hivern, però, és massa anòmal.
