No és això, companys, no és això…
El 15 de novembre de 1991 a EL 9 NOU del Vallès Oriental, amb el periodista Josep Mas vam publicar un parell d’escrits en què recordàvem la constitució, el 7 de novembre de 1971, de l’Assemblea de Catalunya (AC). Havien transcorregut 20 anys. Quan en feien 25, el 8 de novembre de 1996, vam tornar a escriure’n dos més a EL 9 NOU, fent avinent la invitació per assistir a un debat i exposició, organitzats pel Centre d’Estudis de l’Associació Cultural de Granollers, al Museu de la ciutat. En altres ocasions he anat escrivint i reflexionant sobre aquell organisme unitari perquè la memòria històrica no el pot deixar en l’oblit. Per tant, tornem-hi.
Aquest novembre fa 50 anys de la seva creació. Precedit tres anys abans de la tasca de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, integrada pel Moviment Socialista de Catalunya, el Front Nacional, ERC, el PSUC i Unió Democràtica, a l’església de Sant Agustí, de Barcelona, el 7 de novembre de 1971, es va constituir l’Assemblea aprovant els quatre objectius fundacionals: 1. Amnistia general per a tots els presos i exiliats polítics. 2. Exercici de les llibertats democràtiques fonamentals, llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i dret de vaga que garantissin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. 3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’Estatut de 1932, com a expressió concreta del dret d’autodeterminació. 4. La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.
Tot i que el lema que va fer més fortuna va ser el crit de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, el punt principal i primer a assolir era el de l’amnistia. Era tan important, que el mateix franquisme en va fer un ús partidista per amnistiar el 1977 als qui havien de ser processats i jutjats per les seves implicacions durant la repressió en temps de la dictadura.
En aquell organisme unitari on es va anar articulant la preparació ideològica i la metodologia per assolir l’autodeterminació i la independència, hi havia una dotzena de partits d’extrema esquerra i d’esquerra, entre els quals el PSAN abanderava la lluita nacional. Tots ells, però, feien pinya al costat de partits de centre i fins i tot del Partit Carlí i entrellaçats amb sindicats, institucions, organitzacions i individualitats, ja que tots tenien ben determinat que calia lluitar unitàriament per posar fi al franquisme i la repressió per assolir un estat democràtic.
Al llarg d’alguns anys, el Vallès Oriental va ser l’escenari de moltes accions clandestines força importants que des d’abans de la constitució de l’Assemblea s’havien portat a terme i en les quals la repressió damunt d’alguns vallesans s’havia practicat amb duresa. D’ençà del 7 de novembre de 1971, activistes com Salvador Casanova, Montserrat Lorente, Rosa Ribas, Jordi Valls, Joan Camps o Miquel Blancher, alguns d’ells presents a la creació el mateix dia de l’Assemblea i del Secretariat, van ser no els únics –ni molt menys–, però dels més coneguts de l’Assemblea Democràtica de Granollers, eix de la coordinació que, juntament amb altres companys i estretament vinculats a les assemblees democràtiques de diferents pobles de la comarca, prengueren part en la lluita antifranquista, en una organització molt ben estructurada i eficaç. Seria injust citar alguns vallesans i no fer-ho en altres, ja que les responsabilitats i els perills van ser molt repartits. Només cal recordar el paper sord o i de tant en tant sorollós de les accions a la comarca, i les concentracions a Granollers del 1973 i 1975, amb la resposta brutal de les forces policials.
S’ha escrit encara poc sobre aquesta pàgina en la qual els activistes i/o participants de diferents pobles vallesans han desaparegut, continuen fent política o, de vegades, han optat per deixar pas a nous tipus d’estratègies polítiques on dissortadament abunden les de partit més que no pas la voluntat unitària. L’ANC ha recollit part del testimoni de l’AC i és l’organisme que més s’hi pot assemblar. Però no és exactament el mateix, i això no li resta mèrits. El temps és diferent, els partits no hi són i hom pot comprovar com massa sovint els desacords entre uns i altres deixen mala maror al panorama polític.
La transició va empassar-se de mala manera l’Assemblea. Va ser el prolegomen de lluites no unitàries i de perdre el valor de tants anys per arribar a una ruptura que molts van cuidar-se que no es fes. I això ja li va anar bé al franquisme i al postfranquisme, encara vigent en tants llocs. Si fem un petit balanç d’ara, el panorama es dolorós. Molts càstigs rebuts per la lluita clandestina van ser molt durs i perllongats en el temps perquè la transició i l’arribada de models democràtics molt dèbils no van desconnectar els sentinelles del Régimen. Ans al contrari. I a hores d’ara tenim un president i part del seu govern exiliat, i més de 3.000 represaliats. I per buscar justícia contra la continuïtat franquista disfressada de mil noms s’ha de recórrer als tribunals internacionals.
Ras i curt: deia J.V. Foix que era quan dormia que hi veia clar, i Pere Quart parlava de la vaca de la mala llet. Abans d’acabar, però, em permetran afegir que pretenc viure sense nostàlgia del passat i veure-hi de dia, tan despert com pugui, per ser molt crític en els moments polítics que sobrevivim, i recordar tots els qui bregaren per l’amnistia, les llibertats, l’assoliment de l’autodeterminació i contra la repressió a través de l’Assemblea. Arribats aquí, permetin, escric, que em quedi amb la reflexió del per què va servir tot allò i la figura de la vaca de la mala llet.
No ens aniria gens malament fer un repàs als treballs ideològics, de coordinació, d’estratègies, de solidaritat –prescindint sovint de posicions de partit i amb voluntat, en canvi, de trobar avinenteses – en molts escrits de vallesans que formaren part de l’Assemblea. És clar, però, que potser farien massa mal a alguns que opten per allò de qui dia passa any empeny fent discursos amb un bagatge intel·lectual que, llevat d’excepcions, val més escoltar-los amb cara de perplexitat i als que caldria fer-los memòria de l’Assemblea i el perquè va lluitar. Passaré aquest escrit a en Josep Mas, i suposo que continuarem estant d’acord amb aquells articles, diria que actuals encara, i per arribar a concloure que al llarg del temps hi ha hagut mala sort. O mala llet. O a la conclusió que vulguin arribar. Fet?