Que reconfortant que sempre rebi la família política quan es tracta de faltar. Dels creadors del ‘tietisme’, arriba el ‘cunyadisme’

En una sobretaula amb més biberons que gintònics sobre la taula un amic es proclama convençut que el president Puigdemont té un as a la màniga que ens deixarà garratibats i que la formació de govern s’està dilatant com a filigrana tàctica. “No siguis cunyat”, li venta un altre amic. Cunyat! Que reconfortant que sempre rebi la família política quan es tracta de faltar. Dels creadors del tietisme, arriba el cunyadisme. Meravellada per aquesta nova accepció de la paraula, em poso a investigar-ne l’origen. D’entrada temo que vingui d’aquell humorista desdentegat que acabava el seu riure encomanadís allargant la paraula “cuñao”. M’alleuja saber que no. La cosa és més fàcil i, de fet, no és pas nova. Es veu que el tòpic dibuixa el cunyat com una mescla entre saberut i fatxenda, així que ser un cunyat és fer els comentaris fora de lloc que aquesta joia de gendre pastaria enmig d’un àpat. Si ets un astrofísic, ell et pot defensar que és fals que l’home arribés a la Lluna. Si debateu sobre l’exili d’Anna Gabriel, ell en criticarà el pentinat. Si deixa anar alguna mentida flagrant, es justificarà amb absurditats com: “És la meva opinió. Tothom pot opinar”. El concepte es pot estendre, en el terreny polític, als qui llancen arguments com si fossin la veritat absoluta però en realitat són opinions pel broc gros, sense fonament ni base analítica, que condueixen a sil·logismes absurds. S’agafa una idea prefixada, s’hi afegeixen quatre tòpics arreplegats en tertúlies cridaneres, un polsim d’optimisme desmesurat i alcem la potència per no sentir arguments que ens contradiguin. Cunyat retratat. He de confessar que la dosi justa de positivisme cunyat m’entendreix. Perquè al capdavall hi ha bona fe i zero malícia. No hauríem arribat on som sense els cunyats (i les tietes) independentistes que ho van fer perquè no sabien que era impossible. M’estimo més els il·lusos que els apàtics: creure-s’ho és el primer pas per intentar-ho. Admeto fins i tot que de vegades és sa tornar als arguments bàsics de tan entortolligat com està el procés. Diria més: tots plegats hem sigut una mica cunyats. Però alerta que el cunyadisme indepe està en perill. Perquè per molt que s’entossudeixin a tenir la raó, la realitat s’encarrega de llançar ara una palada d’indecència, ara una de venjança sobre les ànimes melindroses dels cunyats. Una palada fins i tot se la llancen tots sols a sobre de tan encegats com estan desenterrant nous arguments quan, a aquestes alçades, un cunyat ben informat només pot ser un pessimista.

Que reconfortant que sempre rebi la família política quan es tracta de faltar. Dels creadors del ‘tietisme’, arriba el ‘cunyadisme’

No és país per a ‘cunyats’