Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional

Em permeto el luxe de prendre el títol del famós llibre de Cormac McCarthy (No és país per a vells, Edicions 62) per posar en dubte la tendència idiota que té la societat occidental d’apartar la seva gent gran. Però en el llibre de què us parlo hi ha un personatge que et roba el cor, de fet te l’intercanvia pel teu propi. És clar, un home gran, tot i que jo prefereixo el mot veterà perquè té aquest punt d’haver lliurat batalles. I la vida és això. I és que les cabòries del xèrif Bell, un home vell que amaga un secret, són eloqüents del nostre moment. Però al pobre Bell, a més, el que li passa és que no acaba d’entendre el món que ja té davant, no el futur, no, sinó el present. Però vivim en una societat en què ja no pots tenir 50 anys, perquè et transformes en un zombi. Obviant que és el moment vital més potent d’una persona, i també d’un professional. Com aquells avis que juguen a tennis sense córrer i que guanyen a qualsevol nano de 20 anys. Tenim un país en què està de moda constantment la novetat. Això és un desori i una estupidesa. Em veig obligat a fer una altra referència literària i anar al déu noucentista, Josep Vicenç Foix, i el seu poema M’exalta el nou i m’enamora el vell. És una peça de sensacions, de retrobar-se amb allò viscut mentre camina pel que viu. No cal tant de lirisme, però, a veure què en fem amb tant de talent i experiència? M’agrada veure que hi ha programes de sèniors que repercuteixen en les seves empreses. Però són poca cosa encara. I sempre penso en mestres i professors, què fem amb tot el seu know-how? I amb els professionals de la construcció? I els comercials? I els artesans? Ei, que crec en la jubilació dels treballadors, però penso que ningú vol estar mort en vida i que tenim una societat dinàmica que no es pot frenar de cop. I si Messi pogués jugar sempre? Seria fantàstic, o no. L’espai, el temps, els moments, les èpoques, els minuts, els anhels i els records. L’experiència té un preu, es paga amb bitllets de joventut i d’inconsciència. Insisteixo que crec que el retir o la jubilació és un dret i que cal preservar-lo, i que l’estat del benestar que ens cal no pot recular en això. Ara bé, com tots els drets s’ha de saber establir però també complir. I sobretot, sobretot, saber què en volen fer els éssers humans als quals els toca jubilar-se. D’acord, senyora, jubili’s, però què vol fer ara? Només viatges fora de temporada i descomptes per al transport públic? No només parlo de jubilats. I de les persones que ja han passat la cinquantena, sobretot. Dels sèniors. De la gent que val. De la que no val, doncs, cal tractar-la com quan tenen 30 anys, poca cosa. Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional. La política social definitiva: saber usar el talent que tens. I a Catalunya tenim una generació no només formada sinó també molt viscuda que no podem deixar perdre. I encara menys ara, que volem fer un país nou, perquè ens exalta el nou, però ens enamora el vell.

Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional

No és país per a vells?