Envellir dignament no és fer molts anys, sinó aprofitar aquests anys per fer moltes coses

No sé quina és l’edat en què algú ja es pot considerar vell. Alguna doctrina filosòfica parla que la vellesa no es mesura amb el cos sinó amb l’ànima i l’enteniment. Quan un arriba a certa edat és evident que alguns elements del cos grinyolen i no volen funcionar amb la prestesa i fiabilitat d’abans. Els ulls a vegades semblen enteranyinats –encara que portis ulleres–, la carcanada reclama més descans de l’habitual, les oïdes es fan sordes –a vegades voluntàriament, és clar– i sempre hi ha aquest cony d’element exclusiu dels mascles que ens obliga a aixecar-nos enmig del teatre per anar a canviar l’aigua de les olives. Però, i l’enteniment? I la capacitat mental? I la creativitat? No entenc per què la societat posa cada cop més barreres que els de certa edat puguem demostrar les nostres possibilitats en aquest camp intangible, on els músculs i les articulacions no hi tenen res a veure. Els llums d’alarma se’m van encendre quan vaig veure un anunci municipal on es convidava els veïns a presentar projectes de millora per al barri de Barcelona on visc. Vaig fer una fotografia a l’anunci amb cert entusiasme perquè la veritat és que d’idees per millorar el lloc on visc n’hi ha moltes, però en arribar a casa i llegir la lletra petita la decepció fou enorme. Resulta que els possibles participants en aquesta mena de concurs havien de tenir una edat entre 16 i 35 anys. M’agradaria que algun representant municipal em pogués explicar el perquè. La cosa no acaba aquí, ja que d’exemples n’hi ha molts i variats. Un altre aspecte el podem trobar a la demanda de feines. Jo ja estic fora de l’edat oficial laboral, tot i que no paro de fer coses, i per motius massa llargs d’explicar continuo amb el meu curriculum vitae dins d’alguns portals destinats a la recerca de personal qualificat. Curiosament, amb certa freqüència encara puc comprovar com la gent es mira el meu bagatge professional, però la cosa no va més enllà. Si alguna vegada he fet la consulta, la resposta és clara: soc massa gran. Francament no entenc com algú amb dos dits de front pot pensar que jo, amb més de 40 anys d’experiència en tasques d’enginyeria elèctrica d’alta i baixa tensió i 400 projectes signats a l’esquena, no pugui cobrir determinades necessitats. Per què tothom llança un: “Uffff...!” quan veu que l’edat del candidat és de 50 anys o més? És clar que si es tracta d’anar amb bicicleta o jugar a futbol, els grans ho tenim magre, però no crec que en responsabilitat, experiència i esforç ningú no ens pugui superar. En aquests temps de pandèmia és quan hi ha més senyals inequívocs del menysteniment de la societat pels més grans, com ho demostra la tragèdia de les residències d’avis o el menyspreu que molts –no tots– els joves ens tenen. No voldria estendre’m massa, però a mi m’han escopit davant meu al passar pel costat i m’han escridassat quan li he dit a algú, molt més jove que jo, que no portava mascareta en un lloc on era obligatòria. Potser caldria recordar algunes maneres d’afrontar la vellesa d’alguns grans personatges, com ara Picasso, que als 90 anys encara pintava i deia: “Quan em diuen que soc massa vell per fer una cosa, procuro fer-la més ràpid”. O Montaigne: “Les arrugues de l’esperit ens fan més vells que les del rostre”. O la famosa frase de Fernando de Rojas: “Ningú no és tan vell que no pugui viure un any més, ni tan jovençà que avui no pogués morir”. Jo encara hi afegiria una altra cita de collita pròpia: “Envellir dignament no és fer molts anys, sinó aprofitar aquests anys per fer moltes coses...”. I, per cert, no em demaneu la meva edat perquè no us la diré.

Envellir dignament no és fer molts anys, sinó aprofitar aquests anys per fer moltes coses

No és país per a vells