Andreas, el pàdoc et trobarà a faltar. No serà el mateix sense tu

Malauradament, ja hi tornem a ser. Malauradament, vaig tenir raó. I que poc que hem trigat. Després del Luis Salom, va passar amb l’Enric Saurí i, ara, li ha tocat el torn al nen de Mollet, l’Andreas Pérez, amb tot just 14 anyets. Jo era aquest diumenge passat al Circuit. Estava treballant en la posada a punt de la moto de l’Èdgar Pons. Havíem fet podi a la primera cursa del dia de Moto2. Tot anava bé. De cop i volta, vaig sentir que l’helicòpter s’enlairava i vaig pensar: “Malament anem.” Un greu accident a la cursa de Moto3, em van dir en aquell moment, un pilot de l’Avintia. Pocs dies s’aixeca l’helicòpter al Circuit. Poc em pensava que a dins precisament d’aquell helicòpter hi havia el nen de les ulleres de sol, l’Andreas. Jo sempre li feia broma. Li encantava portar ulleres de sol; era el guaperes de la colla, sempre amb un somriure a la cara. El coneixia bé, el jove talent Andreas Pérez. Li vaig fer les suspensions de la moto quan tenia uns 8 anys. Aleshores competia en el campionat de promovelocitat i ja guanyava curses. Ho portava a l’ADN. L’any passat va estar a punt de guanyar l’European Talent Cup i tot apuntava que en un parell d’anys el veuríem al Mundial de Moto3. Vaig fer el cor fort i vaig continuar treballant per a la segona cursa del dia. En acabar la jornada de curses, vaig anar a preguntar al seu company d’equip, el Vicentín, sobre l’estat de l’Andreas. Em va dir que no en sabien res, que tenia una lesió a l’espatlla i que respirava per sí sol… Llavors vaig pensar que era més greu del que imaginava. En tornar al meu box, vaig trobar un dels meus mecànics plorant. No em va fer falta preguntar res més. Estava passant: l’Andreas es debatia entre la vida i la mort, i tot feia pensar el pitjor. Em podria haver equivocat quan vaig escriure l’article sobre el fatídic accident del Luis Salom, ara fa una mica més d’un any. Però, per desgràcia, no ho vaig fer. En aquell article vaig posar de manifest què és i què significa aquest esport. Té una cara bona i una altra de dolenta i cruel, i aquesta és la cara que ningú vol veure, però la que malauradament torna a ser present a Montmeló. Creieu-me si us dic que no fa falta buscar culpables. Andreas, el pàdoc et trobarà a faltar. No serà el mateix sense tu. El pòster que em vas firmar quan eres petit continua penjat al mateix lloc, al despatx del meu taller. Allà el vaig col·locar quan me’l vas regalar i allà el deixaré. Enfila l’autopista del cel com has fet sempre, amb la sisena marxa, gas a fons i sense mirar enrere. Descansa en pau.

Andreas, el pàdoc et trobarà a faltar. No serà el mateix sense tu

No fa falta buscar culpables