La natura mana. A vegades ens enganya i ens deixa creure que podem fer el que ens doni la gana, però no.

Assistim a la grandesa de la natura sense paraules. Meravellats que els rius de lava conquereixin una illa sencera, que les onades del mar arrosseguin esculleres i que el gel dels pols se separi en blocs immensos dignes del Titanic. La natura mana. A vegades ens enganya i ens deixa creure que podem fer el que ens doni la gana, però no. Oh, i tant que no. Mai.
Sovint, quan llegeixo les notícies que exemplifiquen el canvi climàtic i conec dades que ens parlen d’un futur poc esperançador ple de moviments migratoris per causes climàtiques, espècies extingides, territoris inundats o desforestats, pol·lució, pobresa, ambients irrespirables, temperatures boges i un augment insostenible de la població humana, faig broma –o mig broma com a mínim– dient que ha d’arribar com abans millor la invasió zombi que farà neteja.
No sé si en sou fans, com jo, de les sèries i les pel·lícules zombis. A mi m’encanten. Exactament no sé per què, perquè reconec que segons quines escenes em fan més aviat fàstic i segons quins zombis em fan més aviat riure, però aquella sensació de silenci que plana sobre els escenaris, aquella natura que a poc a poc reconquereix ciutats i carreteres, aquell tornar al més bàsic (hort, seguretat, clan) em reconforta. Crec que és això: la idea postapocalíptica de zombis em reconforta.
És veritat que sempre en aquests casos –i sempre vull dir sempre–, al final, el veritable enemic de l’home és l’home i no es lluita contra els zombis, que acaben sent com secundaris, sinó contra l’alteritat. La guerra prehistòrica pels recursos, les armes, el menjar. L’home no sent humà sinó animal. I els animals fent el que els sembli, sense el seu principal depredador i la natura? La natura sense control recuperant a poc a poc cada espai que ens hem pensat que li preníem com si fos gratis.
Al veure les imatges del volcà, espectaculars, envejo la reacció d’aquell home que en un dels primers vídeos de l’erupció li diu a la seva dona, que està gravant molt espantada: “Tranquila, cariño, que nos da tiempo de comer.” Jo no puc reaccionar pensant que, mira, això són coses que passen i que tenim temps de fer el cafè mentre la lava se’ns acosta. Jo soc de les que quan veu les imatges d’aquelles colades que es mengen les cases i les carreteres mentre ningú no pot fer-hi res, em fa reverenciar aquesta natura que maltractem, aquest planeta que, si no vigilem i de pressa, acabarà en mans dels zombis.