Aquest consell que titula l’article el donava Alexandre Galí en la conferència inaugural de l’Escola d’Estiu semiclandestina del 1967. El […]

Aquest consell que titula l’article el donava Alexandre Galí en la conferència inaugural de l’Escola d’Estiu semiclandestina del 1967. El text també el recull la Llei de Normalització Lingüística que el 1983 va aprovar el Parlament de Catalunya només amb una abstenció i que defineix un model escolar en el qual el català és la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Un model que permet que els infants i joves surtin de l’escola amb un coneixement semblant de català i de castellà –de fet, en acabar l’escolarització el domini del castellà entre els alumnes catalans és superior a la mitjana dels de la resta de l’Estat espanyol– i que ha ajudat –i molt– en la cohesió social del nostre país. Un model que ha estat considerat d’èxit pels organismes internacionals. Per què, doncs, PP i Cs se’l volen carregar des de fa anys? El conflicte no el podem situar en l’àmbit lingüístic sinó en el polític. I és, senzillament, perquè hi ha una voluntat clara de trencar una escola que –amb tots els seus defectes, és clar– garanteix la cohesió social i la igualtat d’oportunitats i que rebutja la segregació dels infants per raons de llengua. Una escola construïda per la pròpia societat, per a tothom, catalana, democràtica, de qualitat i compromesa amb el seu poble. I quina és aquesta escola que no els agrada? Una escola amb una bona qualitat pedagògica Ja des de començaments del segle XX, els mestres catalans estan en contacte amb els pedagogs més avançats i viatgen a l’estranger per conèixer les experiències del ram més innovadores. A Granollers, es creen algunes d’aquestes escoles, com ara la de Paulina Sanabria i Lluís Castellà [seguidora de Francesc Ferrer i Guàrdia] o l’escola de la Unió Liberal, portada per Joan Montaña i Maria Tuset. Aquestes escoles són una mostra de l’important moviment pedagògic que hi ha a Catalunya a començaments del segle passat. Un moviment que vol impulsar una renovació pedagògica en profunditat, perquè l’educació arribi a tothom i anar configurant un model d’escola catalana. Una escola per a la República Aquest model escolar queda ben definit amb l’arribada de la República. Principis com ara una escola de qualitat que arribi a tots el ciutadans, una escola laica o una escola en coeducació on nenes i nens tinguin els mateixos drets i oportunitats. Aquesta escola és racional i científica, però també es té ben present l’art i l’educació dels sentiments i emocions i el contacte i el respecte amb la natura; on el català és la llengua vehicular i on el coneixement i estimació per l’entorn és un pilar important del treball escolar. És una escola que té clares les seves finalitats: educar ciutadans actius per a la República i que ajudin a crear un nou model de país. Una escola per a la democràcia Durant el franquisme, l’escola catalana va ser un dels projectes més perseguits. Malgrat tot, durant la dècada dels anys cinquanta, alguns mestres –amb la complicitat dels pares i mares– creen petites escoles tot recuperant l’ideari republicà. A la vista de la impossibilitat que un projecte d’aquesta mena es porti a terme a les llavors escuelas nacionales, s’organitzen en cooperatives de pares i mestres on el català és la llengua normal per als aprenentatges. Moltes d’aquestes escoles s’han de moure en la clandestinitat. I aquest moviment es fa cada vegada més gran i té molt clara la seva voluntat d’esdevenir escola pública. El 2 de desembre del 1979, més de 25.000 persones, entre pares, mestres i alumnes, es van trobar a Granollers per reclamar a la nova Generalitat una educació pública, catalana i de qualitat. L’any 1961 es crea Òmnium Cultural amb l’objectiu de promoure la promoció i la normalització de la llengua i la cultura del país. Òmnium Cultural, tot aprofitant escletxes de la Llei General d’Educació del 1970 –i tot sovint amb el suport dels ajuntaments– forma i finança uns 1.200 mestres que fan possible que el català comenci a ensenyar-se a les escoles de l’Estat. Amb l’Estatut d’Autonomia aprovat, el 1981 es fan les transferències d’ensenyament del govern central a la Generalitat i l’any 1983 el Parlament aprova la Llei de Normalització Lingüística, que, entre altres coses, estableix el català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Amb l’Estatut d’Autonomia l’Escola catalana entra en un moment nou, amb passes endavant i altres enrere, lluites que continuen... Una de les aportacions més importants de l’escola catalana en els últims any ha estat –una vegada més– la capacitat de cohesió social amb la benvinguda i integració de nens i nenes provinents d’altres entorns socials i culturals d’arreu del món. Un treball d’una gran transcendència per al futur del país. L’escola catalana és un patrimoni que ens pertany a totes i a tots i que, amb els seus defectes i limitacions, s’ha construït entre les mestres, les associacions, les administracions, els pares i mares, els moviments veïnals... Aquest patrimoni és el d’una escola amb una bona base pedagògica, pública, oberta a tothom, que té el català com a llengua vehicular i que ensenya també el castellà, que fomenta la cohesió social, que forma ciutadans i ciutadanes compromeses amb el seu entorn, una escola laica. Una escola que troba el seu millor marc en un context polític demòcrata i republicà. Tot això és el que persegueixen?

Aquest consell que titula l’article el donava Alexandre Galí en la conferència inaugural de l’Escola d’Estiu semiclandestina del 1967. El […]

“No separeu els infants per raons de llengua!”