No som nosaltres les que ens hem d’emmotllar a aquest sistema, és el sistema el que ha de canviar

Quan anava a la universitat i vivia a Cerdanyola, les tres companyes de pis teníem el que en dèiem “l’esprai antivioladors”. Era un petit aerosol que compràvem a Andorra i se suposava que irritava els ulls de l’atacant per donar-te temps de fugir per potes. Quan tornava els vespres tota sola d’anglès el duia agafat dins de la butxaca, a punt de desenfundar. Si algun dia m’arriba a sortir algú per sorpresa i em demana l’hora, s’hauria endut una ruixada de campionat. L’esprai de pebre ens feia sentir segures. Les noies saben que és millor prevenir. Gairebé ni ens ho ensenyen; senzillament ho aprenem, per osmosi. Que ens voldran fer mal, que ens hem de protegir, que ens hem de fer valdre. Uh-ah las chicas son guerreras. Fins ara ha estat una estratègia útil i necessària, l’única per viure en un sistema que ens és hostil. Jo ho agraeixo, segur que m’ha estalviat desgràcies. Però encara agraeixo més que les noies més joves hagin aixecat la veu per dir una cosa que a les nostres mares ni se’ls havia acudit: que no som nosaltres les que ens hem d’emmotllar a aquest sistema, sinó que és el sistema el que s’ha de canviar. Ho hem vist amb la notícia dels abusos a l’Institut del Teatre que ha destapat el diari Ara i ho havíem vist abans amb el cas Harvey Weinstein que tan bé retrata The assistant. Les dones ho han aguantat perquè ni tan sols s’havien plantejat que podien evitar-ho. La desigualtat i l’abús estan tan naturalitzats que sembla que el món hagi de ser així perquè sempre ha sigut així. Però resulta que no. Posar el focus en un lloc on hi havia tanta foscor de cop treu a la llum els mecanismes de la injustícia, i només això permet aturar-lo. És la força i la consciència col·lectives, el que ho fan possible. És esborrar la por, la vergonya, el silenci. És dir-nos “no estem soles, ens passa a totes”, el primer pas per empoderar-nos. És que ningú més ens vindrà a salvar. Per decantació, per evolució natural, per jubilació, res no canviarà. Que com ho sé? Perquè no ha canviat fins ara. Sense trencadissa no hi ha revolució. Sortiran veus, i potser seran dones mateix, que diran que no siguem pàmfiles ni sentimentals, que elles van plantar-se i se’n van sortir. És com aquell soldat que va passar pel tràngol de la novatada i ara és el primer d’instigar-ne una encara pitjor al pobre que li ve al darrere. Diran que amb esforç i ganes es poden superar tots els entrebancs –sigui assetjament laboral, abús de poder, maltractaments psicològics, sostres de vidre– i tenir èxit en un món d’homes. Però és que ja no volem un món d’homes. No volem dur esprai de pebre a la butxaca.

No som nosaltres les que ens hem d’emmotllar a aquest sistema, és el sistema el que ha de canviar

No som guerreres