El 2021 ha sigut dens, embafador, complicat d’empassar i malgrat això us diré també que n’estic orgullosa

Acabo l’any amb una certa sensació de triomf. El triomf és un concepte abstracte, també, ho sé. Un concepte que vol voler dir coses molt diferents segons qui el proposi. Per mi, el triomf, aquest final d’any, ha estat tornar amb un somriure de les vacances. Sí. És un triomf. I sí, és un somriure sincer. Hem marxat tres dies al cor de l’Empordà amb els nostres cinc fills adolescents, cadascú amb les seves coses, i tornem amb rialles a sobre, amb jocs en comú, amb excursions, amb llibres compartits i amb foc als ulls i a la pell. El triomf, en aquest any de merda que acaba, és això per mi. És tenir prou energia per continuar lluitant. És haver fet migdiades. És haver vist el mar de nou. És saber que no som perfectes, però som nosaltres. És saber que nosaltres encara és un lloc on ens agrada de ser.
No ha estat un any fàcil. Ja em suposo que per ningú. Ha estat un any de batallar molt, molt, moltíssim. Però també ha estat un any d’una certa esperança. De mirar endavant i dir… sí, el futur existeix i ja hi arribarem. Com sigui, però junts.

El 2021 ha sigut dens, embafador, complicat d’empassar i malgrat això us diré també que n’estic orgullosa. Ha nascut una nova novel·la, continuo en projectes professionals apassionants, els projec-tes culturals que estimo continuen dempeus i amb ganes de menjar-se el món, una nova idea d’història em ronda, he llegit moltíssim, he compartit moltes paraules amb dones fantàstiques en clubs de lectura que m’han fet créixer com a lectora, com a dona, com a persona i tot això continuarà vivíssim el 2022.
Aquest any també ha estat amable en un aspecte important: no m’ha mancat ningú. Totes les per-sones que estimo continuen aquí, amb mi, amb nosaltres. No totes estan bé al cent per cent, ja ho sabem, però són aquí i batallen i nosaltres podem batallar amb elles. I mentre batallem, resistim i vivim. I els meus amics, família, nebots… que meravellosos tots i quina il·lusió, encara, a la meva edat, fer noves amigues d’aquelles que saps que han vingut per quedar-se aquest any de merda i els que vindran.

I aquest any una mica maleït, m’ha regalat l’única cosa que m’importa de veritat. L’amor d’aquells que estimo. Són aquí. Som aquí. 2022: sigues bo, més bo només en una cosa, ja saps quina. Per la resta, amb l’amor, amb aquest nosaltres imperfecte, jo ja en tinc prou.
Recordeu, lectores i lectors, que els anys passen, que les coses bones i les dolentes se succeeixen i que si tenim amor, que si tenim un nosaltres, ja és la rehòstia en patinet. Un 2022 per a tots i totes, doncs, ple d’aquest triomf senzill però imprescindible, d’aquest no som perfectes però som nosaltres. Ja m’enteneu!