Fem notícia de com ens maten en lloc de la mida dels nostres pits

El que mana o és sexy en el món de l’estètica i l’eròtica canvia sovint, i no cal dir que al llarg de la història les barbes, les corbes, els peus o els pits han estat representats i desitjats en majors o menors mesures i mesura. De fet, segons les cultures, són desitjables unes o altres coses, unes o altres mides. Qui decideix què triomfa en cada moment? Això no ho sé. Una barreja entre el gust propi, el gust estès, la publicitat, la indústria i un llarg etcètera. Que la Venus de Milo va ser l’ideal femení d’una època no explica qui ho va decidir. I qui decideix que les dones guapes d’ara a casa nostra estan primes i depilades en general tampoc no sé exactament qui és. Sí que sé, però, que ja cansa. I que, a més, em sembla irresponsable. Ha saltat a l’opinió pública que ara, senyores i senyors, tornen els pits petits. I quan dic que tornen vull dir que es tornen a posar de moda. Venim d’anys reivindicant pitrams ufanosos, que això era sexy, que això venia, que això agradava i erotitzava i, ara, tornen els pits petits. Es veu que això dels pits, les dones, ens els podem posar i treure o ho hauríem de fer, així, per estar a la moda. Com el color del cabell o el tipus d’escot que, segons sembla, també va variant. Titulars de diaris seriosos i –evidentment– tertúlies poc serioses i les xarxes socials s’omplen d’aquest missatge: tornen els pits petits. Dones: si us havíeu operat per posar-vos-en més i seguir la moda, ara potser podreu demanar que us els treguin perquè ja ha caducat la cosa i, ara, se’ns demana tot el contrari. I nosaltres, ja ho sabeu, hem d’estar sempre a la moda. A la moda aquesta que tria no sé qui. Mireu... jo ja no critico aquests missatges, aquestes idees ràncies d’haver de ser com alguna marca ha decidit. D’haver de ser jove –no puc ser-ho que ja en tinc 40!– ni prima –no ho he estat mai, de prima, i menjar em xifla– ni de tenir els pits petits –van a conjunt amb el cul i són grans, vés!– ni de ser així o aixà. Que la moda faci el que vulgui. El que sí que critico és la irresponsabilitat de donar veu i altaveu i plataforma i espai a aquesta merda de missatges nocius que no deixen de dir-nos a les dones com hem de ser i el que hem de fer. Suposo que és lícit que la indústria cosmètica procuri no deixar de forrar-se a costa que les dones pensem que no podem ser com som. Que no podem tenir cel·lulitis, estries, arrugues, cabells blancs, pèls, etc... Suposo que és lícit que la indústria de la moda intenti vendre’ns sabates de talons incòmodes però sexys i vestits d’escots aparador de mercat. Suposo que tot és lícit encara que immoral. Però, sincerament, no em sembla lícit que fem notícia que el cos de la dona és a la mercè del mercat sempre, sempre i sempre. Fem notícia de com ens maten en lloc de la mida dels nostres pits. Lo primer es pot arreglar i és important. Lo segon és com és i és insignificant.

Fem notícia de com ens maten en lloc de la mida dels nostres pits

No tinc els pits petits