La vida ha vingut implacable a fer-me reaprendre un munt de coses.

Avui en faig 41 i no tinc ni idea de res. Com a balanç vindria a ser una cosa així. Quan vaig arribar a 40 vaig pensar que entrava en una fase de coneixement superior, de saviesa profunda sobre certes coses de la vida, ara que ja arribava a la meitat i ja no m’apressaven les coses de la joventut ni les de la vellesa, sinó que arribava a un equilibri, a una certa calma vital plena d’experiències i encara d’anhels. Això vaig pensar als 40. Doncs mira, un any després, res de res. Però res. Tot el que creia saber s’ha vist afectat, alterat, canviat, capgirat, per mil coses externes a mi, jo que em prometia el control absolut sobre els pensaments i les emocions i totes i cadascuna de les coses de la vida. Jo que m’havia promès sempre dir el que pensava m’he adonat que els pensaments tenen contextos i que no sempre s’hi val, allò de dir el que un pensa, quan ho pensa. Jo que creia que ja no m’importaria l’opinió dels altres, l’acceptació dels altres, els altres, me n’adono que els altres són la base de l’un, també, i que aquesta existència estranya arran de la pandèmia mundial de la Covid-19 canvia les percepcions i les comunicacions no a voluntat de l’usuari sinó per sobre seu. ELS COMENTARIS DELS AMICS No sé res, amics i amigues. En tinc 41 i no sé res. Ho he comentat aquesta setmana a les xarxes socials amb una certa angoixa. Ei, sabeu, jo que creia que ja sabia, doncs no, doncs res, doncs gens. La vida ha vingut implacable a fer-me reaprendre un munt de coses. I els comentaris dels amics i coneguts eren dir-me la seva edat i que estaven si fa no fa igual. “En tinc 58 i la cosa no millora.” “Jo, 66.” “Jo, 73.” Seguim sense saber res. I m’adono que quan diem això ens deixem endur una mica per la broma, sí, però també per la veritat. A mesura que ens anem compassant amb les hòsties i les meravelles de la vida, un aprèn que no decideix –o ho fa poc–, que no tria –o tria coses menudes–, que no avança com vol sinó com pot i que totes les veritats, les certeses, les coses importants, es van canviant, modulant, temperant... I oblidant, també. Avui en faig 41 i em temo que encaro el nou any sense cap sensació de plenitud ni de mitja vida ni de grans experiències. I crec que, mira, això sí que ho sé: fer plans no serveix gaire de res i que quina meravella, malgrat no saber res de res, la vida.

La vida ha vingut implacable a fer-me reaprendre un munt de coses.

No tinc ni idea de res