Més que no pas buscar pedaços, el que cal és admetre que la capacitat de l’AP-7 ha tocat sostre

L’operació tornada del cap de setmana de la segona Pasqua va tornar a col·lapsar l’AP-7. Milers de vehicles en cues de 20 quilòmetres, tones de contaminació –abocades sobretot al Vallès Oriental, des de Sant Celoni fins l’entrada de Barcelona– i la percepció que en la mobilitat d’aquest país quan no és un all és una ceba el que contribueix al desgavell. Malauradament, cap novetat per als qui pateixen l’autopista de dilluns a divendres. En tot cas, s’ha d’evitar fer grossa la bola que el col·lapse de l’AP-7 té a veure amb la fi dels peatges. Abans del 31 d’agost de 2021, l’autopista ja era al límit, per això mateix era la més rendible de la concessionària.

En entrevistes a RAC1 i Catalunya Ràdio, el director del Servei Català de Trànsit (SCT), Ramon Lamiel, va tractar d’explicar les cues de la Pasqua pels accidents poc greus que haurien incentivat les retencions. La titularitat de l’AP-7 és de l’Estat i Lamiel va avançar que demanaran a Madrid la reducció de la velocitat de 120km/h a 110km/h. Lamiel va detallar que la majoria de sinistres a l’autopista es produeixen per encalç, la topada per darrere. En reduir la velocitat, el vehicle no recorrerà tanta distància en cas de fer un cop de fre brusc. Lamiel també va avançar que estudien obrir un carril addicional entre la Roca i Sant Celoni, igual que es fa a l’AP-7 entre Vilafranca i el Papiol. Per la seva banda, el RACC ha aconsellat la prohibició dels avançaments dels camions durant les franges horàries de més trànsit, al mateix temps que ha posat en qüestió l’eficàcia de reduir la velocitat de 120km/h a 110km/h.

Més que no pas buscar pedaços, el que cal és admetre que la capacitat de l’AP-7 ha tocat sostre i que el país, per l’emergència climàtica, pels alts índexs de contaminació i perquè no pot perdre més espais en vies d’alta capacitat, no es pot permetre el luxe de focalitzar ganes i esforços en el foment o l’ajuda a la mobilitat en vehicle privat. No calen més cotxes, calen més trens, a Rodalies i a mitjana distància. No calen més carreteres, calen més línies ferroviàries capil·lars, que facin xarxa de debò. No calen més conductors, calen més ciutadans que exigeixin als seus governs uns transports públics de qualitat per a tothom, igual que li ho exigeixen en educació, sanitat o seguretat.