Quan tot falla, no oblidem que ens queda l’amor: família i amics

En temps difícils, quan un maleït microbi ens manté fora de joc i no ens permet fer vida normal –per sedentària que fos–, hem recuperat l’escalfor humana a través del telèfon i, si l’ordinador no ens fa figa, gràcies als contactes virtuals que ens ajuden a recordar els bons moments passats amb parents-amics, ara, com tots, reclosos a les seves llars. Hem retrobat la serenor del nostre entorn. Mirar el cel que darrerament també ens fa figa i no mostra els seus millors colors. Els que vivim fora de la ciutat, passejar per camins coneguts que ja fèiem quan els fills eren petits i anàvem a cercar herbes boscanes i flors salvatges que ens regalen el seu perfum i guardem i contemplem. Ara, també. Sabem que tothom està confinat a ca seva, però connectats per aquestes eines que en aquests moments són imprescindibles: WhatsApp, de manera especial per la immediatesa. No banalitzem les converses com fan alguns grups. Siguem positius i que serveixin per descobrir que tots estem en el mateix vaixell i hem de vetllar per tal que arribi a bon port. Recordem –els que tenim més anys– la vida familiar a l’entorn de la taula, de la cuina. Les converses que ens posaven al dia del poc que aleshores sabíem. Avui desbocades per tots els mitjans a l’abast, les certes i les inventades. Entenc que a molts els costi endevinar la realitat. Aprofitem aquest temps per revisar les nostres actuacions, les nostres febleses. Si hem estat a prop seu, quan algú ens necessitava. També per buidar armaris i calaixos d’allò que no necessitem. No abusem comprant, acaparant el que és prescindible. Pot ser útil a algú. No romanguem únicament davant la televisió. Fem exercicis de mobilitat: pujar i baixar escales, si en tenim a casa. Caminar ni que sigui un tram petit que es pot repetir el temps que calgui. Llegir allò que guardàvem arraconat per manca de temps. Cuinar per fer feliços els de casa. Escoltem música de tota mena, per alimentar l’esperit, però també per a moure’ns: ballem! Escrivim tot el que ens vingui al cap en moments de solitud. Busquem una llibreta i fem diàriament un petit resum de la jornada. Sense vergonya ni por. És la nostra història 2020, que, no ho dubto, serà per recordar: història particular del dia a dia, del coronavirus 2020. Contactem amb familiars i amics per saber com estan. Tots tenim algú delicat. No oblidem les videotrucades, ja que en aquestes ocasions: sentim la veu, veiem les seves cares... En aquest cas, benvinguda la tecnologia que ens ho fa possible. No perdem l’esperança. Només plegats amb gran dosi de confiança i amor guanyarem el futur que volem digne i conciliador per a tots els que ara patim aquest malson, coronavirus que ens té consternats. Exigim saber la veritat de la seva procedència i del comportament dels que tenen autoritat: aquells que “poden, però no fan res.” La història els jutjarà. Quan tot falla, no oblidem que ens queda l’amor: família i amics.

Quan tot falla, no oblidem que ens queda l’amor: família i amics

Només plegats guanyarem el futur