La Rebel

“Això, al nostre temps, era tan diferent.” / Imatge: Speciale de l'Agence Generale_New Home Vaig captar de resquitllades l’altre dia una conversa que em va inquietar. No penseu que feia la xafardera gratuïtament: les tres dones xerraven al meu costat, als vestidors. No podia anar enlloc ni evitar sentir-les i elles parlaven lliurement. Una mica més grans que jo, calculo, però no gaire més, comentaven la vaga d’estudiants que s’havia convocat la passada setmana a favor de Palestina. La meva filla s’hi va afegir, a la vaga, i vam tenir una interessant conversa tot sopant sobre aquest tema complexíssim, així que més o menys em sonava. Elles asseguraven que tot plegat, fos el que fos el tot, era una excusa perquè els estudiants l’únic que volien era escaquejar-se de la feina. No seré jo qui defensi que els estudiants estan en un moment àlgid de motivació per l’aprenentatge. En tinc quatre, d’estudiants, a casa i no pinta bé la cosa, és cert, però d’aquí a assegurar que tot, tot, és una excusa, doncs hi ha passos i matisos i grisos. Elles no en tenien ni un, de gris, i afirmaven que tot plegat quina pena com han canviat les coses, que els joves d’ara no tenen gens d’esperit treballador i que els mòbils els han tornat tontos a tots. La conversa d’autoconvenciment es va anar escalfant perquè van acabar afirmant que el món s’acaba, que hem perdut l’educació, el respecte, el sentit de la vida i mil coses més. Com han canviat les coses, rebufaven, i van dir la frase final, lapidària: “Això, al nostre temps, era tan diferent.” Em vaig agafar a aquesta frase, espantada. Quina por pensar que el nostre temps no és el temps actual, que el nostre temps ja ha passat, que el temps en què ens tocava viure ha quedat enrere unes dècades enllà. A mi, quan em pregunten quin ha estat el moment més feliç de la meva vida, sempre responc que l’actual. El que estic vivint ara, sigui com sigui. Puc entendre i recordar i emocionar-me amb la bellesa d’algun record passat (els nens arribant al món, la il·lusió d’aquell llibre, aquell moment d’absoluta despreocupació de la infantesa…) però cap moment pot ser millor que l’actual perquè cap moment existeix a part d’aquest. Cap. Aleshores, doncs, com pot ser que el meu temps no sigui el temps actual? Si alguna cosa d’aquest temps d’ara no m’agrada, el temps en el qual visc i em llevo cada dia, és cosa meva d’intentar canviarla també. Quina mania tenim de pensar que ja no podem fer res, que ja és cosa dels joves i que els joves ho estan fent tot malament. No serà això una excusa barateta per asseure’ns i criticar? No hi ha cap altre temps que el d’ara, senyores. I és el nostre. Aixequem-nos i fem-hi alguna cosa, va.

La Rebel

El nostre temps és ara