| 12:13
Opinió

L’escola i l’educació –com també la societat– es troben en una cruïlla cabdal

Nou curs, reptes pendents

Hem començat un nou curs escolar envoltat d’incògnites: com serà amb la pandèmia encara vigent?; com educar davant de situacions que afectaran d’una manera plena la generació de nens i nenes que tenim a les escoles?

A les últimes dècades, l’escola ha tingut un paper cabdal: l’alfabetització –fa 40 anys, al Vallès, hi havia a l’entorn d’un 10% d’analfabetisme–, l’escola per a tothom, l’exemplar acollida de nens i nenes immigrants, la defensa i el manteniment de la llengua… Una escola que ha hagut de lluitar entre les fortes tendències ultraliberals i el manteniment de la igualtat d’oportunitats i de la dignitat d’alumnes i mestres entre una burocratització insuportable i havent de treballar la capacitat creativa, respectant els ritmes de cada infant o adolescent.

Som en un important final d’època. La societat industrial tal com l’hem entès s’acaba; les energies fòssils en les quals s’ha basat s’estan esgotant; hem malmès la biodiversitat del planeta amb greus conseqüències per a la salut de tothom; el canvi climàtic és una realitat i la pandèmia ens ha vingut a demostrar –potser ja era hora– que som vulnerables. Davant d’aquesta situació tenim diverses opcions: la por que ens paralitzi; el retorn al passat, potser per mantenir privilegis (econòmics, polítics, de càrrecs…) que ja veiem on ens han portat i que ens perjudiquen –i molt– a tots; o el reconeixement de la situació i encarar el futur amb valentia. És un debat que ha d’entrar a l’escola, ja que és el món en el qual ens toca i tocarà viure i, d’una manera molt especial, a les noves generacions.

I molts són els aspectes a repensar i certament molts estaven latents abans de la pandèmia, però és l’hora de plantejar-los amb claredat:

El primer, que en aquests moments és molt present, és com plantegem una educació amb les eines digitals de les quals disposem. El seu ús ens retorna massa sovint a una educació unidireccional, autoritària, revestida, això sí, de llampants atractius visuals i sonors, però que converteix l’alumne en un ésser passiu i obedient del que se li imposa de lluny, aliè al seu entorn, tant físic com emocional.

Però també les eines digitals ens poden obrir nous espais d’intercanvi, de cerques conjuntes, de treball en equip, d’interpretar i compartir. Dues opcions educatives per les quals ens hem de decidir. Malauradament, sembla que la primera és la que s’està imposant, ¿per manca de preparació o potser perquè no ens hem aturat a pensar cap on volem anar? A la nostra comarca hi ha hagut algunes experiències reeixides força interessants. A la dècada dels anys 90 el Casal del Mestre de Granollers va proposar una xarxa, el PatiNet, on els alumnes aprofitaven les eines digitals per fer recerca, intercanviar coneixements, cooperar, fer-se propostes de lectures, compartir idees creatives… I és que, tal com diu Luc Steels, un dels pares de la intel·ligència artificial (IA): “La pregunta no és on ens porta la IA, sinó cap a on volem anar nosaltres i, després, utilitzem la IA com a eina per anar-hi, si cal.” Potser el problema és que no sabem on volem anar amb aquestes eines.

Però hi ha assumptes que van més enllà, són més de fons i l’escola i l’educació en general no en poden quedar al marge. Alguns fan referència a quin tipus d’aprenentatges i coneixements oferim als alumnes davant de la nova societat que està venint, d’altres, als hàbits, actituds i valors. És en aquests on m’agradaria fer algunes propostes.

La Declaració Universal dels Drets Humans ha estat el gran referent per a l’educació en valors, laica i vàlida per a tothom. Tanmateix, crec que, tot recollint aquest gran llegat, hem d’ampliar la mirada davant la nova situació i afegir-hi algunes propostes no tan antropocèntriques i més relacionals amb el planeta, com ara: educar en l’harmonia amb la naturalesa i amb la resta dels éssers vius amb estimació, respecte i col·laboració i en la necessitat de les cures per la vida, per les persones i per la terra. En aquest sentit, el curs passat el grup L’Eixida va organitzar unes xerrades per centres de la comarca amb la Iaio Herrero que van tenir una gran acceptació per part de l’alumnat. Cal també desenvolupar la resiliència, aspecte molt important per als moments que ens toca i tocarà viure, i que noies i nois siguin partícips de la seva pròpia construcció i de la construcció comuna i no quedar-se en la passivitat a la qual sembla que els condemnem. Fa falta tenir temps per al silenci i la meditació; i educar en el sentit d’interdependència dels uns amb els altres i amb el món que ens envolta com una forma de riquesa personal i d’aportació als altres. Cal valorar el comú com a espai de participació, de creació i de responsabilitats compartides. S’ha de desenvolupar el sentiment de justícia ecològica, tan necessària i urgent, posant en valor el decreixement, l’austeritat i la vida senzilla. I és necessari educar en la importància de l’amor no com una possessió sinó com un regal, com una trobada mútua, com un acte de llibertat.

L’escola i l’educació –com també la societat– es troben en una cruïlla cabdal i ni la por ni la comoditat o la rutina ens han de paralitzar en la cerca de nous camins que ens ajudin a continuar caminant per la vida, una vida millor per al planeta i també per a nosaltres.