Noves feminitats
Es parla molt de les noves masculinitats. Unes noves masculinitats que impliquen homes més sensibles, més compromesos, més pares, més igualitaris, més revolucionaris, més implicats en la llar, en les cures, en el feminisme, en la lluita per la igualtat i, en general, en tot allò vinculat a la vida, a tot allò que els ha estat negat també gràcies al patriarcat, que ens dona pel sac a tots, no només a les dones, tot i que a les dones, més.
Aquests homes, aquesta nova masculinitat, implica que estan desperts als canvis, al nou corrent feminista que batalla perquè les feines de la llar deixin de ser patrimoni de les dones, de la feminitat. Parlo de feines de llar, però em refereixo sobretot a l’univers personal, privat, invisibilitzat de la cura i la càrrega mental de tot plegat, que n’hi ha per parar un tren en marxa.
Ara que parlem i treballem per a aquestes noves masculinitats –o s’intenta– seria el moment també de parlar de noves feminitats. De treballar fort, molt fort, en aquestes noves feminitats. I no parlo de mirar-ho al revés i prou, perquè no, l’home no és la mesura de totes les coses, les immutables i les que han de canviar. No parlo de masculinitzar-nos i de conquerir l’espai públic amb un aire masculí. Penso que si hem de conquerir qualsevol cosa ha de ser a la nostra manera, sigui quina sigui. I a veure si així, amb un estil realment diferent, les coses canvien una mica. I ja posats tampoc no cal conquerir res, sinó compartir-ho tot plegat i d’una manera més aviat pacífica.
Però ara m’he desviat. Jo parlava de noves feminitats i ho feia amb una idea: m’agradaria i molt, però moltíssim, que la nova feminitat impliqués allunyar-nos ràpid, de pressa, però molt, moltíssim –cagando leches, que diríem en castellà– i de veritat, per no tornar-hi mai, de la pressió estètica sobre els nostres cossos. Una pressió malaltissa que fa servir el verb arreglar-se quan una dona ha decidit maquillar-se, per posar un exemple menor.
Un vídeo, l’altre dia a les xarxes socials, deia literalment: “No t’has d’arreglar res perquè no estàs espatllada.” Em va agradar tant aquesta idea, la vaig trobar tan usada, sí, tan oblidada malauradament i tan refrescant que m’hi vaig quedar enganxada durant hores en un estat de felicitat, de pau amb el propi cos, de revelació vital.
Perquè tal com diuen Emma Thompson, Kate Winslet o Les Impuxibles, les dones estem cansades, esgotades de sentir que ens hem d’arreglar, que no estem prou bé, que mai no ho estarem fem el que fem, perquè els nostres referents, el que es demana de nosaltres és impossible del tot i està engiponat maliciosament perquè quan ens mirem al mirall sentim pena en lloc d’alegria.
No ens hem d’arreglar res perquè no estem espatllades. Al contrari. Totes, cadascuna de nosaltres, som una mena d’obra mestra. Quan ens mirem al mirall ho hem de veure. Tant de bo que la nova feminitat ho vegi, això. Tant de bo.