Els grups d’interès amagats darrere del “renovables, sí, però així, no” aconsegueixen que la generació nuclear i amb gas perdurin

Cada placa fotovoltaica que no es posa o cada molí de vent que no es construeix, allarga la vida de les centrals nuclears / foto: Jeanne Menjoulet Fa 50 anys, la danesa Anne Lund va dissenyar el sol somrient amb el lema “Nuclear? No, gràcies!” El cert, però, és que les centrals nuclears que hi ha a Catalunya –i no només aquí– continuen en funcionament, i els grups d’interès amagats darrere del “renovables, sí, però així, no” aconsegueixen que res no canviï, i que la generació nuclear i amb gas perdurin i que se’n beneficiïn els respectius lobbies i s’eviti la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. No podem oblidar que l’escalfament és un fenomen global i, per tant, no restringit al lloc on es produeixen les emissions. Les centrals nuclears dels països occidentals no emeten CO2, però sí que ho fa l’extracció de l’urani en altres països. Cada placa fotovoltaica que no es posa o cada molí de vent que no es construeix, allarga la vida de centrals que procuren interessos econòmics per a grans corporacions, gens interessades pel medi ambient i la qualitat de vida present i futura de la ciutadania. Al febrer de 1977, la revista Ajoblanco va publicar un monogràfic que duia el títol d’Energías libres i que explicava i argumentava la seva posició a favor de les energies renovables per oferir el que definien com a “una alternativa radical” a la forma de generar energia, apropant-la a la gent. Onze anys més tard, un grup de joves enginyers, fundadors de la Cooperativa Ecotècnia, van instal·lar el primer aerogenerador 12/15, amb aspes de 12 metres de diàmetre i 15 kW de potència, a Valldevià (el Baix Empordà). El president Pujol, ferm defensor de l’energia nuclear, el va rebre amb la frase: “Voler tornar als molins de vent és una tonteria.” Els arguments dels antinuclears i prorrenovables, que no consideraven els molins de vent una tonteria, es van anar imposant gràcies a científics i activistes que van ser constants fent divulgació. A hores d’ara estan plenament acceptats i s’aposta per l’electrificació de la demanda (bombes de calor, termos elèctrics, bateries i vehicles elèctrics, entre d’altres) i la generació amb fonts renovables per aconseguir el gran objectiu, que és la descarbonització. Cremar combustibles fòssils ens porta al que es predeia fa 50 anys i s’accelera una crisi climàtica que sembla fora de control i amb uns efectes concrets que tots podem percebre. L’any 2015 es va produir un gran gir, iniciat al maig amb l’encíclica del clima (Laudato Si) del papa Francesc, que volia influir en el que vindria a continuació... ja que, al juny, els líders del G-7 van acordar abandonar els combustibles fòssils a finals del segle XXI. Al setembre, les Nacions Unides van fer públics els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i al desembre va tenir lloc la COP 21, de París, que va fixar el límit d’augment de la temperatura global en 1,5 graus per sobre dels nivells preindustrials. Resumint, totes les pors dels antinuclears posades negre sobre blanc. Una de les solucions –que no és pas l’única, però que s’ha d’activar urgentment– és la generació de forma massiva d’energia amb fonts renovables, que són aquelles que no comprometen les decisions de generacions futures perquè son inesgotables. Mentre érem antinuclears, però no s’implantaven parcs solars o eòlics de forma massiva, no hi havia cap contestació al respecte. Des del moment en què s’ha passat de la teoria a la pràctica, han aparegut grups d’activistes amb el lema: “Així, no!”, però que, dissortadament, no proposen alternatives ni aporten arguments sòlids per defensar la seva postura. En realitat, fugen d’estudi i al·leguen altres prioritats amb debats falsos, evitant fer propostes de com fer-ho. Han donat a entendre que el lema ocult és: “Renovables, sí. Però de cap manera!”