Ha mort la Núria Recordà, la senzilla humilitat
El 4 d’agost passat va morir a Cardedeu la Núria Recordà Colom. Ho va fer després d’anys d’agonia en una cadira de rodes, al costat d’una família que la van estimar fins l’últim sospir. La Núria Recordà va néixer el 22 d’abril de 1935. Tenia 88 anys. Va arribar poc abans que tot fos escàs, els veïns odiessin els seus veïns i les bombes caiguessin a qualsevol indret del seu barri. La Núria tenia només 4 anys quan, a finals de gener de 1939, uns avions sorgiren del mig de la boira per matar la gent del seu carrer. Ella escoltava astorada les explicacions de les veïnes que relataven aquells fets.
Al cap d’un temps la Núria va aprendre a cosir, com moltes noies d’aquella època convulsa. Ho feia per a Les Novetats i per a alguna veïna de l’entorn de casa seva. La Núria tenia 29 anys quan va entrar a treballar a la fàbrica. És l’any 1964. És aquella nova fàbrica de plàstics que tot just començava el seu camí. És una noia seriosa i complidora. El senyor Mas, el fundador de l’empresa, li reconeix totes les virtuts i aviat serà la relacions laborals de la firma. Ella pagava la nòmina als treballadors, organitzava excursions i feia d’enllaç entre el comitè i la direcció del negoci. Els treballadors confiaven plenament en la seva gestió. Es va jubilar el 1999 a 64 anys.
La Núria no es va casar i va dedicar la seva vida a la família i al seu poble. El 1975 va entrar al Patronat del Museu Tomàs Balvey, al costat d’una bona colla de cardedeuencs. Fregava el pots de la farmàcia, feia guàrdies el diumenge, regava els geranis del jardí i ensenyava als infants com balla l’ocellet mecànic. El Museu va representar una part important de la seva vida. El 1995 raons polítiques van provocar el cessament de tots els membres del Museu. Els components del Patronat es van professionalitzar. La Núria va anar a parar al carrer com la resta de companys, però ella no es va deslligar mai del seu Museu. Hi tornava sovint, hi aportava la seva saviesa. Sempre era a punt de servir i de perdonar. La Núria Recordà va ser sempre al costat de la gent que li demanava col·laboració. Mai no sabia dir que no. A la Núria li va costar oblidar la seva expulsió, però va perdonar molt de pressa.
Com a membre del Museu la Núria va estar sempre molt lligada al pessebre que es feia al Pla Amagat des del 1967. Ella feia els programes, demanava els permisos, organitzava les trobades amb el mossèn per a la missa i anava a Riells per veure mossèn Pere Ribot i demanar-li el poema de cada Nadal. Sempre a punt de l’acte puntual del Casal de Cultura, del qual durant molts anys n’era el fil invisible, que costava veure però que tothom sabia que hi era.
El seu nom i la seva manera de fer eren plàcides i innocents. Passava de puntetes. Sabia entendre i no guardava cap rancúnia per a ningú. El seu pas per les monges de la Companyia de Maria li va despertar una religiositat profunda i una fe sense fissures. Li agradava la muntanya i l’excursionisme, i la vam poder veure als aplecs de Matagalls durant molts anys, amb els rams de flors boscanes i les misses dalt la Creu. Amb la seva càmera de fotos recorria les ermites romàniques del Pirineu. Feia ceràmica i policromia i tenia una bona col·lecció de goigs i monedes. Sempre va estar a punt de l’organització de la trobada d’antigues alumnes de les Monges, en l’homenatge a Joana de Lestonnac.
Quan va fer la primera visita al Santuari de Núria tenia 17 anys. Era l’any 1951. Hom va posar una placa del seu pas a dins l’ermita de Sant Gil, a pocs metres del santuari. Avui és el que el record que tenim de la Núria al costat d’aquelles muntanyes solitàries.
La Núria ens ha deixat. Últims anys de patiment intens. Últims anys d’oblits, de llunyanies i distàncies. L’església del seu poble que ella va estimar tant va ser plena per dir-li adeu. Tots els que la vam conéixer de ben segur que no l’oblidarem mai.