L’objectivitat era, o havia de ser, com a mínim, una de les qualitat preuades d’un periodista

Sempre m’havien dit, sobretot quan estudiava la carrera que tenia assignatures comunes amb periodisme que l’objectivitat era, o havia de ser, com a mínim, una de les qualitat preuades d’un periodista. No dic que sigui impossible ser objectiu, no és això tampoc, però si que reconec que era una de les coses que més difícil em semblava de la professió. Una professió que em temptava, us ho reconec, però que vaig acabar descartant precisament per aquesta pressió, devoció, fidelitat a la veritat que se li suposa, que se li ha de suposar. Vaig acabar optant per una carrera (i un futur) que em permetés jugar amb la ficció, fer-la a mida, modelar-la al gust i que no suposés fallar-li a ningú si m’hi recreava i l’exagerava. I resulta que em vaig equivocar de carrera amics i amigues, que el periodisme és ciència-ficció, és fer vestits a mida, és explicar o no en funció de qui paga, és oblidar-se d’això de l’objectivitat i parlar del que no se sap i fins mentir del que sí se sap, una mica. Quina professió més emocionant que m’he perdut!No per treballar contra la pròpia mirada, els propis prejudicis i la pròpia implicació en les coses, no. Que això ja sé que potser és la batalla dels periodistes reals. Recordeu aquella foto, fa anys, que va guanyar un premi reputadíssim en què un infant desnodrit enmig d’un desert salvatge es veia rondat per un voltor que semblava esperar pacient la mort de l’infant per començar a menjar? Em va impressionar tantíssim sentir com el periodista explicava que havia fet la foto i havia marxat perquè no era la seva feina canviar la realitat sinó retratar-la? Mare meva, la vida, quina merda, a vegades. El cas és que els que es diuen periodistes ara (sí, ja ho sé, no tots!) el que han d’aprendre a fer és a dir mentides una darrera l’altra però amb convicció. Han d’aprendre a escampar merda i brutícia i calúmnies amb paraules que semblin profundes. També, és clar, han d’aprendre a callar les infor-macions que saben si no són a gust del que paga, del que mana, del que té. Ai, quina feina més terrible, amics. Però no patiu: si després t’enganxen, tu, amb aquell posat seriós que has practicat i que domines per dir mentides, mires a càmera i dius que mai has dit cap mentida sabent que ho era. Que mai has trait l’essència d’objectivitat que vas prometre respectar quan et vas fer periodista, perquè això del periodisme és una vocació, no una màquina de fer diners i mentides.Quina llàstima que aquesta noble professió que admiro, aquesta professió de recerca, de contrastació, de saber explicar les coses i d’objectivitat es confongui, sovint, amb la tertúlia de sofà. No dec ser objectiva quan surten notícies així a la premsa, però és que tampoc m’estranya res, ja, la veritat.

L’objectivitat era, o havia de ser, com a mínim, una de les qualitat preuades d’un periodista

Objectivitat