El temps, que no perdona, ha fet caure fulls del calendari i queixals del seny

Per deixar clar el que penso, diré que ningú no hauria de ser aliè a les observacions d’aquells que afirmen que la prostitució ha de ser considerada com qualsevol altra professió, escollida de forma voluntària. El fet més evident és que avui dia, com mai no havia passat, són moltes les dones explotades sexualment a la indústria de la prostitució, àmbit totalment indesitjable si tenim en compte que s’ha transformat justament en una indústria, a la qual caldria posar fi perquè vulnera els drets més elementals de la dona. El 1792, la proposta del comte de Cabarrús volia reglamentar la prostitució a Espanya i establia les bases del que –sobretot a les grans ciutats– s’hauria de tenir present: l’empadronament de les dones que s’hi dedicaven dins d’una zona anomenada la mancebía, així com la vigilància sanitària periòdica, una creixent preocupació dels higienistes per la por de les malalties venèries: “En Madrid no se pueden transitar sus calles sin peligro, horror y lástima, escandalo de todos y rubor del cristianismo.” A Barcelona es va obligar que les portes dels bordells fossin decorats amb elements vegetals per distingir-los i que es posessin escultures de pedra a les façanes d’alguns carrers que indiquessin que hi havia cases dedicades a la prostitució. S’ha dit mil vegades que “la prostitució es l’ofici més antic del món”, però allò que va començar i continua sent un ofici de misèria, mai no havia proliferat de manera tan llastimosa com ara. Ho diuen les estadístiques i ho corroboren els números absoluts. En un article publicat a EL 9 NOU l’any 2013, es parlava de 340 dones que exercien la prostitució a la nostra comarca en prostíbuls i pisos de Granollers i Mollet o en carreteres de l’àrea de la Roca, etc. Aquestes són algunes de les dades que proporcionava l’Associació Actua Vallès i que, gracies al seu Projecte Dona, els ofereix principalment cobertura sociosanitària. Les dones que exercien la prostitució als temps d’ahir havien de menester el macarró, un individu que a canvi de viure d’elles els oferia protecció, ja que és aquest un ofici molt perillós. Tot i que el paper de la dona com el d’ell eren prou sòrdids, el macarró d’abans era –la majoria de vegades– l’amistançat de la prostituta tant pel bé com pel mal. En canvi, avui en dia, cap paper no és comparable amb el que tenen les actuals màfies de la prostitució, uns vertaders esclavistes que ni tan sols se n’amaguen. A Sant Feliu de Codines, s’explica que un d’aquests macarrons va acabar vivint en parella amb la seva protegida. Tots dos eren grans i ella ja s’havia retirat de l’ofici, que havia exercit per diverses cases de barrets, on els pobletans hi anaven a desmatonar-se: ca la Gitana, ca la Severa i, uns anys més cap aquí, El Paso i El Gran Capitán. Un dia, el rector de la parròquia, coneixedor d’aquell amistançament, va enviar-hi un fidel feligrès amb l’encàrrec que els digués que si accedien a casar-se, Déu, amb la seva infinita misericòrdia els perdonaria tots els pecats del passat: –Oh, casar-nos! Res no ens faria tan feliços a ella i a mi com casar-nos, però, qui ens voldria ara, a la nostra edat? –va respondre el macarró. Una fotografia de la famosa nevada de 1962 mostra com un grup d’una desena d’homes, amb les seves pales, s’afanyen a obrir camí des del poble fins a la casa de Sant Miquel Xic. Alguns vilatans diuen en veu baixa que aquesta casa, a més de ser un molí fariner, també va ser un discret prostíbul. Com que havia quedat sitiada per la neu, els homes van donar prioritat a l’obertura d’aquest camí abans que desbloquejar la carretera en direcció a Caldes, que amb tota seguretat era més necessària i feia més falta. LA DE CASA ÉS MOLT MÉS GUAPA La prostitució sempre ha tingut, però, una cara més glamurosa, que no és altra que la de les prostitutes de luxe. Explica el cronista de la ciutat comtal Lluís Permanyer que, a primers del segle passat, alguns burgesos de Barcelona que tenien una querida no se n’estaven de mostrar-la de manera ben visible. Es veu que un vespre, moments abans que comencés una representació operística al Gran Teatre del Liceu, amb tots els llums de la sala encesos, una senyora acompanyada de la seva família repassava amb els seus prismàtics els ocupants de les altres llotges, fins que va deturar el recorregut visual en una. Li va preguntar a la seva cunyada: –Qui és aquella jove que hi ha al palco del marqués de Tal? –Em fa l’efecte que és la seva nova querida. –Ah, vaja, tampoc és res de l’altre món. La nostra és molt més guapa. ‘EL PRIMER BRAGUETA DEL VALLÈS’ El que un dia va ser el primer Bragueta del Vallès de menut ja aprofitava l’hora del pati per jugar a la creueta amb un amic als urinaris del col·legi de les Hermanes. Tots dos se la treien, creuaven les pixaradetes i anaven dibuixant així una creu groguenca i irreverent. Va descobrir que era impossible jugar a aquest joc amb les nenes, encara que més d’una hi posava força voluntat. Elles insistien a jugar a metges, joc al qual s’afeccionà ben aviat i es convertí en un singular toco-ginecòleg de la mainada. Tampoc no va trigar gaire a saber per què cony servien les caminades fins al Pi solitari al costat d’alguna mossa embafadora, i va detectar precoçment que a l’antiga xurreria, a més de patates rosses, també hi venien xiclets americans (condons). Un estiu va emprendre un viatge a la Costa Brava, potser per allò de l’intercanvi cultural amb les sueques. El seu bagatge consistia en el banyador, un parell de mudes i una frase escrita en un paper a manera de xuleta que indiscutiblement obriria el cor de les estrangeres: “Makensing, dansin plis, by dejá.” –Quan siguis a la platja, t’acostes a la que més t’agradi i li dius això. No falla, tiu, no falla! –li va dir ben convençut un amic d’escola, que la temporada d’estiu servia vermuts en un cafè de Lloret. Ningú no sabrà mai si va ser gràcies a la rocambolesca frase, però al cap d’una setmana, el nostre amic va engrandir la seva llista de conquestes femenines: Sheyla, Clodette, Stacy... Han passat els anys. El temps, que no perdona, ha fet caure fulls del calendari i queixals del seny. En una casa se senten els plors d’un nadó que sembla que no es vol saltar el biberó d’havent dinat, mentre el matrimoni, assegut a taula, tria en silenci mongetes del ganxet. Diuen que en altres temps ella fou una de les pubilles més maques de tot el Vallès. Ara és una xarxona cridanera i un sergent que, per postres, s’ha engreixat com una vaca i ha avorrit el seu home, el que un dia fou el primer Bragueta del Vallès, i que ara en la seva dissort i empès per la testosterona solament es pot refiar de les cases de meuques, on per força ha d’anar a treure-hi el cap. “Hola, papa!”, somriuen els nens més grandets així que tornen d’escola i s’abracen al pare. A l’home, en veure’ls tan innocents, li han fet venir a la memòria el joc de la creueta. El gos, content, mou la cua, sap que els nens li tiraran una pilota per fer-lo jugar. Avui dia, el gos es l’únic de la casa que mou la cua... Des del carrer se sent la botzina d’un cotxe, són els amics que el reclamen. Per despistar, l’home pren un cistell de vímet, se’l posa al braç i li diu a la dona: –Me’n vaig amb els amics a buscar bolets. La dona, incrèdula, el repassa de dalt a baix: –A buscar bolets, amb sabates de xarol?

El temps, que no perdona, ha fet caure fulls del calendari i queixals del seny

Obrint camí