Llegir Eva Baltasar incomoda perquè et transforma. Com un capvespre a Marràqueix

Diu Marta D. Riezu al llibre Agua y jabón (Anagrama, 2022) que els paisatges desconeguts ens ajuden a mantenir la capacitat que tenim d’admirar-nos, de sorprendre’ns. Diu aquesta periodista que, a mesura que anem sumant anys, aquesta és l’única manera que tenim d’enfrontar-nos a l’avorriment. És cert que quan viatgem els nostres sentits treballen de forma diferent. S’espolsen la mandra i la indolència amb què la rutina, aranya silenciosa, va embolcallant-los lentament fins a esprémer-ne tota sensibilitat. Quan arribem al nou destí, sobretot si ens és estrany, ho percebem tot diferent, com si al cervell li haguéssim afegit una lent d’augment capaç de distingir qualsevol detall. “Què és aquesta olor? Mira quin cel més blau! I que nets els carrers! Heu vist que amables que són aquí?” Hem carregat les maletes d’expectatives i arriba el moment d’acarar-les amb la realitat. Un cop hem acabat el viatge aquesta habilitat es manté encara durant un cert temps. De tornada cap a casa, des del cotxe o des del tren, contemplem el paisatge que ens acull, que ens és casa, amb ulls renovats i per uns instants tot sembla diferent. A poc a poc, però, aquesta sensació es va diluint (l’aranya que fila i fila...) fins que al cap d’unes hores, uns dies a molt estirar, tornarem a l’esma habitual, tan hipnòtica com aclaparadora. Arribats a aquest punt us he de confessar que jo en realitat avui volia centrar-me en Ocàs i fascinació, la nova novel·la d’Eva Baltasar que acaba de publicar Club Editor. Volia parlar-vos de la protagonista d’aquesta obra, una noia de 27 anys, llicenciada en Pedagogia, que té una feina de quatre tardes a la setmana en una ludoteca i una habitació rellogada a una colombiana en un pis a Barcelona. Volia explicar-vos que aquesta noia d’un dia per l’altre es queda sense habitació i sense feina, i es veu obligada a dormir al carrer. Ella, que “havia crescut en l’abundància”, ha acabat vivint “en la fragilitat”. Ella, que (i això és l’important i alhora el més preocupant) podríem ser molts de nosaltres. Volia parlar-vos, en definitiva, del que segur que serà un dels llibres de l’any però no puc: tinc el cap a Marràqueix. Al meu cos encara ressona el caos dels carrers estrets i laberíntics de la Medina: motos que són pràcticament desferres, bicicletes i fins i tot ases, que arrosseguen carros carregats de viandes o artesania, esquivant turistes i autòctons. Els ulls encara se m’embriaguen amb el rosa pàl·lid i terrós de les velles cases i la barreja de colors que s’escapen dels centenars de botigues dels atapeïts mercats: mocadors de coll, caftans, babutxes, cinturons i bosses de cuir, braçalets i arracades, teteres, làmpares daurades de mil i una formes que et traslladen al palau on Xahrazad desvetllava cada nit el rei per evitar que matés més noies, tagins, plats, gots i tota mena d’utensilis de ceràmica… Tinc les orelles curulles de músiques, crits, botzines, motors esgargamellats. I els reclams insistents dels venedors: “Where are you from? Catalunya? Messi! FC Barcelona! Visca Catalunya lliure!”. Tinc el nas saturat amb el perfum de safrà, cúrcuma, pebre, harissa, comí. I totes les espècies imaginables. Amb l’olor del pollastre o el xai acabat de coure. I a la boca, el gust de te amb menta. Qualsevol viatge, per curt que sigui, et remou, en una o altra direcció. Potser el canvi és pràcticament imperceptible però prou tenaç per alterar (i enriquir, diria jo) la vida que portaves abans. Avui, doncs, no us parlaré d’Ocàs i fascinació però us diré que llegir Eva Baltasar incomoda perquè t’hi enfangues i et remou. I ja és això, ja està bé. La literatura, la bona, la que recordes, potser et fa mal, potser et deixa estabornit o potser et bressola, però sempre se’t clava pell endins. I, d’alguna manera o altra, et transforma. Com el cel d’un capvespre en un terrat de Marràqueix.

Llegir Eva Baltasar incomoda perquè et transforma. Com un capvespre a Marràqueix

Ocàs i fascinació a Marràqueix