Per més governs que se succeeixin al seu darrere no hi tindran mai Las lanzas, de Velázquez,

Entaular una xerrada en una cafeteria, si no és que estrictament i de manera convinguda has quedat amb coneguts, es pot convertir en un despropòsit que alguns cops t’amarganteja l’aperitiu. Si s’asseu a taula algun d’aquests tipus que ja repapiegen –per no haver d’abandonar la taula i la reunió–, toca escoltar la melodia desafinada, la cançó enfadosa que tothora entonen els obtusos, gent que, sense tenir el més mínim sentit del ridícul, pontifiquen de manera categòrica sobre aspectes artístics que desconeixen. Pura ignorància. És clar que, avui dia, per graduar-se a la escola dels tertulians qualsevol supera amb èxit la nota de tall i és així com hem arribat a límits incomprensibles de desafiament a la intel·ligència. Ni t’explico si aquest mateix tertulià dona la seva opinió a través de les totpoderoses xarxes socials... Fugiu-ne! Sense anar més lluny, l’altre dia un d’aquests saberuts se’ns afegeix a la conversa i, talment com en un dels monòleg d’en Capri, ens il·lustra amb el seu postulat respecte a la banalitat de l’art abstracte. Per si algú no sap de què va la part del monòleg del traspassat actor Joan Camprubí, Capri, el resumeixo: figura que Capri és convidat per uns amics al vernissatge d’una exposició d’art abstracte, i l’actor –que en les seves interpretacions sempre feia caricatura del català mitjà, rondinaire i malhumorat– es despatxa a gust davant de l’auditori, manifestant-se contrari a aquest estil d’art modern i pronunciant frases tan severes com: “Si li dones un llapis a un nen, això d’aquí t’ho dibuixa igual.” O reblant encara més el clau i descordant-se amb un acudit groller, quan, després d’haver visitat la exposició, els amics li pregunten si l’hi ha agradat: “Mooolt!”, exclama alçant tant com pot el to de veu, i després alliçona i empeny la seva claca i els diu que, si una mostra d’art abstracte no t’ha agradat gens i et pregunten si t’ha agradat, responguis amb un bon crit: “Mooolt!” Quins pèssims arguments que va aportar el nouvingut a la tertúlia, mare meva! Un pintor cartellista amateur, l’objectiu del qual era buscar la complicitat dels de la taula, feia servir una rònega i poc encertada comparació de l’academicisme pictòric versus un escarit “ves a saber què” que ens va deixar a tots astorats. És ben lícit manifestar quins són els teus gustos artístics, però cal fer-ho sense necessitat d’escampar fems damunt de les altres tendències; aquesta manera de fer, aquesta manca d’ètica i sensibilitat és un estil que llastimosament s’imposa els darrers temps i al que ja ens tenen avesats els tertulians d’alguns programes televisius que no citaré. Havent batejat l’art abstracte amb un “ves a saber què”, el forassenyat no va perdre ni un minut del seu temps a esbrinar el com i el perquè d’aquesta modalitat creativa. Una nova concepció de l’art –l’abstracte– que es mou per una inquietud, l’equilibri d’un viatge interior que busca una sortida estètica, no inspirada en el món exterior. Vaja, un concepte artístic que a ell li quedarà vetat per sempre més mentre no faci res per corregir una visió tan miop. Com se li pot fer entendre que abstracte és allò que, per oposició a concret, és abstracte. Que l’art abstracte és una renúncia al figurativisme, un esperit contemplatiu centrat en l’estètic; una llibertat compositiva basada en la línia, el punt, el color, l’equilibri, el moviment i el material com a llenguatge autosuficient i independent dels objectes reconeixibles... moltes vegades resultat d’una depuració de formes i d’una síntesi acurada. NO CALLAR NI SOTA L’AIGUA Amb tot, la forta sacsejada a la tradició occidental, que es basava en la imitació de la natura, és comprensible. Comprensible com el tsunami que desencadenaria la irrupció de l’art abstracte. Alerta! Ja des del 1910 i amb la primera aquarel·la de Kandinski, la nova proposta promovia l’esperit contemplatiu davant de les formes artístiques en si mateixes i, consegüentment, era fàcil suposar que no seria del gust de tothom. Després, el nouvingut –tan bé que havíem estat fins aleshores!– es va fixar en la banderola lluminosa de La Caixa que hi havia un tros més enllà per abrandar-se sense clemència contra el seu autor, el pintor Joan Miró. Ens va assegurar que al seu dia –i d’això ja en fa uns quants anys– ell va ser un d’entre els milers de participants que van presentar el seu dibuix a concurs, ja que l’entitat financera havia dit que triaria entre les obres rebudes per tal d’escollir el seu nou emblema identitari. La realitat, però, és que va ser la consultora Landor que el 1980 va triar directament l’internacionalment reconegut pintor d’art abstracte Joan Miró perquè fos ell qui dibuixés el símbol que, 40 anys després, encara no passa de moda. Un asterisc blau de cinc puntes al costat de dos punts, un de vermell i un altre de groc, que simbolitzen els colors de Catalunya i les Balears i que els mandataris de l’entitat van trobar d’allò més imaginatiu, elegant i sofisticat, i que per a molta gent és una persona que tira una moneda a una guardiola. –Doncs mira, noi –va dir-li en to burleta a l’intrús un dels que sèiem a taula–, vam estar de sort que l’escollit fos aquest dibuix de l’estrella d’en Miró que tanta atracció ha creat i que és visible a moltes façanes. Sortosament ens ha lliurat a tots d’haver de veure el teu, de dibuix. Com que el nostre home, ancorat en la seva discrepància d’escassos fonaments, tenia una xerrera irremissible, vam haver de treure el santcristo gros, posant de relleu les bones arts del cobejat artista santfeliuenc Manel Álvarez Losada i emfatitzant la projecció internacional del seu abstracte. Va fer diverses escultures seriades per al programa d’en Joaquim Maria Puyal Vostè jutja de TV3 a mitjan anys 80; escultures de marbre per al programa Los mejores del 93 de TVE; El personatge triangular, per a la Fundació Ford, a Sao Paulo (Brasil); Inicial, per a Omnium Finance, a Tolosa de Llenguadoc (França); Dance of Peace d’Athens, amb motiu dels Jocs Olímpics d’Atlanta, exposada als EUA; Inspired, per al Bible Lands Museum a Jerusalem; sense oblidar l’escultura de ferro, del 2001, que commemora la independència del poble Sant Feliu de Codines del feu de la Baronia de Montbui, instal·lació que es pot contemplar a l’entrada del parc de la Font dels Àlbers. El reconeixement internacional per l’art abstracte, en aquest cas provinent de l’obra d’un paisà, va semblar que l’asserenava una mica, però només era un miratge, ja que solament va parar uns instants, els justos per agafar aire i reprendre el seu discurs incendiari. Continuava maleint a tort i a dret tot l’art contemporani, que qualificava de brotxades, i un altre dels entaulats, que coneix la seva debilitat pels qui ostenten el poder –i per anar bé, si ho fan amb vestit i corbata– li va etzibar: –Per més governs que se succeeixin, siguin del color que siguin, aquells que ocupin la sala de reunions de la Generalitat al seu darrere no hi tindran mai Las lanzas, de Velázquez, aquelles que a tu tant t’inspiren. Hi veuran Les quatre cròniques, d’Antoni Tapies, el seu mural abstracte i ben abstracte! I com que també ets força de missa –va continuar–, sàpigues que l’Església de les Illes van posar-se d’acord a catalogar com a extraordinària la obra d’art abstracte del pintor Miquel Barceló, a qui li van encarregar les pintures de la capella del Santíssim, a la catedral de Palma. Com diuen els mestres margers de l’illa: “No és el mateix posar pedres que saber-les posar”, frase que va fer seva el bisbe de la diòcesi per qualificar la mestria d’una obra tan sublim com la que els llegava Barceló. –I si tanta ràbia et fa l’abstracte, que per a tu és un entrebanc –li va dir el darrer, gastant-l’hi una bromada tan punyent com les d’en Capri–, sempre et queda el recurs final, que és anar fins a la Diagonal de Barcelona, a l’antiga seu de La Caixa, i des de dalt de tot de l’edifici llençar-te sobre L’ullal [es referia a la escultura Terra i foc, una obra abstracta d’allò més punxeguda de l’artista gallifà Joan Gardy Artigas]. –Quina malicia! Ja vas cap a l’ocàs i estàs fet un cul d’angúnies. Carpe diem quam minimum credula postero [‘aprofita el dia, no confiïs en el demà’]–, encara s’hauria de sentir dir el nouvingut, que, muts i a la gàbia, va anar desfilant.

Per més governs que se succeeixin al seu darrere no hi tindran mai Las lanzas, de Velázquez,

Oda a l’abstracció