L'oferta formativa ha de respondre al que necessita la societat o als capricis de la joventut?

Alumnes de cicles formatius de l'INS de Lliçà d'Amunt / foto: Griselda Escrigas Fa uns dies El Món a RAC1 es feia ressò del darrer Informe general de prospectiva 2023-2026, que busca planificar l’oferta educativa en funció de les necessitats detectades al mercat de treball. L’estudi conclou que calen més informàtiques, químiques, sanitàries, cuidadores i transportistes. En canvi, sobra personal a l’àmbit de l’administració, l’estilisme o l’esport. Per fer-me una idea més precisa, busco quants centres a Catalunya ofereixen Guia en el medi natural i de temps de lleure, un cicle del grau mitjà esportiu. A Barcelona, 13 centres; al Vallès Occidental, 11; al Maresme, 5; al Vallès Oriental, 4... I deixo de comptar. Demano el nombre de matrícules d’enguany per al primer curs a dos centres del Maresme: 60. Faig una estimació ràpida i arribo a la següent conclusió: a Catalunya hi ha al voltant de 20.000 alumnes que cursen el primer any de Guia en el medi natural. No sé quina és la demanda real de guies (i no soc de números), però llegint l’informe intueixo que, en dos anys, Catalunya podria tenir unes 20.000 tècniques a l’atur. Segons llegeixo en una nota de premsa de la Generalitat de l’11 de gener, amb les dades de l’informe publicat, el govern replantejarà la planificació de la formació professional: incrementarà l’oferta formativa en Química, Informàtica i comunicació, Transport i manteniment de vehicles, Sanitat i Serveis socioculturals i a la comunitat. Fa temps que fantasiejo amb un escenari on l’oferta formativa respongui a les necessitats de la societat i no als capricis de la joventut. No hi fantasiejo perquè no tingués l’oportunitat d’estudiar allò que m’agradava –com fem totes les joves quan ens toca decidir el nostre futur–, ans al contrari. Vaig estudiar Periodisme tot i que la meva nota de selectivitat no em permetia matricular-m’hi a una universitat pública. “Per això hi són, les privades”, defensaven els de casa. Estudiant el que ens agrada, però, no reduïm l’atur, no cobrim les necessitats del mercat de treball, l’exigència acadèmica decau –més places per a més alumnat amb pitjors qualificacions– i, en certa manera, algunes de les nostres titulacions no són reconegudes en altres països veïns. Quan li dibuixo aquest escenari a una professora de cicles, ella s’atreveix a fer una aportació un pèl classista: “Massa Jenis i Kevins.” Jo no em dic Jeni. Però, si no m’hagués dedicat a l’educació, probablement seria una periodista més a l’atur.