Òlibes i mussols
Ni àligues, ni pardals. Ni tan sols rossinyols que van a França. Tampoc aus del paradís, aquelles de Nova Guinea que molts ornitòlegs destaquen pel seu plomatge preciós, brillant i acolorit. Vull òlibes i mussols!
Desitjaria la poció màgica per aconseguir infants i adolescents com òlibes i mussols. Sí, trio ocells. Prefereixo aus perquè desitjo que les noves generacions puguin escollir la llibertat de poder volar. No els serà gens fàcil! Els adults tenim la responsabilitat de fer-ho possible, si més no d’intentar-ho fins al nostre darrer alè. Canvien els contextos i això ens obliga a canviar la mirada, sobre el món, sobre cadascuna de les problemàtiques del món i sobre la manera d’educar-nos per arribar a ser.
Alguna cosa hem de canviar perquè alguna cosa pugui canviar. En Manuel Delgado, l’antropòleg, diu que “no hi ha res a fer”, però a continuació afegeix: “Això no vol dir que no s’hagi de fer res.” Cert, no sembla un bon consell deixar que ens porti la inèrcia, que tot flueixi com molts prediquen ara. Cal comprometre’s.
Per això trio òlibes i mussols, per aprendre a mirar el món de nit i en tota la seva complexitat (i traïdoria). El mussol, rapinyaire símbol en diferents cultures clàssiques de la saviesa i la filosofia, calla i observa; i veu coses que els altres no poden, s’amaga en indrets foscos, apartant-se del soroll de les altres aus per poder mirar, pensar i filosofar. Sap que només en el silenci i lluny del murmuri quotidià, sovint brogit sense sentit i mancat d’esperit conversador, pot meditar els passos a seguir. Diuen que les òlibes, de plomatge suau i vol silenciós, disposen, en plena nit, de vista panoràmica i que el mussol té un coll mòbil que li permet girar el cap fins a 270 graus.
Vull infants i adolescents que tinguin una oïda excepcional, com òlibes i mussols, per saber si els rosegadors els venen per la dreta o per l’esquerra. Adolescents i joves amb capacitat per alçar els ulls del seu mòbil; vull que, com si fossin òlibes, saludin aixecant el cap, fixant la mirada i adoptant una posició que els permeti disposar d’una visió composta, complexa, del que veuen. Vull que aprenguin a observar la complexitat com a fórmula per fugir de la simplicitat, del binarisme i també de la comoditat, que escoltant el soroll eixordador dels adults l’analitzin i disseccionin. I que, si escau, puguin emprendre el vol i anar-se empassant tots els rosegadors de l’hort.