Faré veure durant uns dies que només m’importa el dia en què estem

Arribo a lliurar aquest article a temps per a l’edició impresa in extremis. Últimament tot ho faig in extremis i, per tant, sé, de manera palpable, que ja no dono per a més. Les vacances em són necessàries com aquell que té gana i necessita pa. Exagerada, ja ho sé –ho penseu segur–, però jo em sento així, una mica al límit. Sé, a més, que les meves vacances coincideixen amb la majoria de vacances del món i que, per tant, per sort, quan jo estigui out també ho estarà la política i el món, una mica, i em semblarà que tot descansa tranquil. Potser així, sense soroll, es descansa millor. Quan torni, al setembre, tot continuarà igual, no patiu. La batalla entre ERC i Junts, el sarau mediàtic del Barça, la guerra, la fam, el canvi climàtic, el preu de la llum i tot plegat. A més, començarà una carrera cruel amb vistes a les eleccions municipals i tot plegat ja no hi haurà qui ho aguanti ni qui ho aturi. No tinc receptes màgiques per preparar el cos i la ment per a la tardor, només una lleugera idea del que vull ara mateix, in extremis també. Mar a punta pala, llibres a carretades, silenci i grills i granotes i onades i sal i, si pot ser, bon menjar, bon beure, bones converses. Vull agafar aire així, deixar passar les hores sense gaire més, caminar una mica, riure molt, llegir moltíssim. I fer veure que el món no m’importa gens durant uns dies. Ni el món ni la feina ni la salut ni que la meva família estigui feliç i bé i que el futur sigui amable. Faré veure durant uns dies que només m’importa el dia en què estem i deixaré de preocupar-me de tot i de res. Deixaré de mirar els webs que miro cada dia i de preocupar-me per mails i trucades i whats imparables i deixaré sobretot d’estar disponible per tantes coses que durant l’any em semblen importants. Però desenganyem-nos, és en les vacances que allò important pren força: importa la gent amb qui estàs, el descans, el bon menjar, l’aprendre, el conèixer, el fer les coses sense pressa. Quan la pressió pel sobreviure s’alleuja, comencem a viure. Tan senzill com això. Per això les vacances ens agraden tant. A d’un dia per desaparèixer i submergir-me en les meves us desitjo, doncs, que ompliu els dies de vida i que gaudiu. Ens retrobem al setembre, quan tot el món torni a fer soroll.

Faré veure durant uns dies que només m’importa el dia en què estem

Omplim els dies de vida