En això de l'eix nacional no hi ha moderació possible. Un hom és independentista o és unionista. No hi ha més opcions

Llegeixo, al diari Ara (8/7/19), una entrevista a Eva Parera, regidora electa de la llista de Manuel Valls a Barcelona, que prepara la irrupció d’un nou partit en l’escena política catalana, Lliga Democràtica, que la mateixa Sra. Parera qualifica de moderat. La veritat és que estic una mica tip de sentir com determinades postures polítiques d’allò més radicals fan bandera de la seva suposada moderació, especialment en l’eix independentisme-unionisme, com si independentisme i moderació fossin dos conceptes antagònics, quan, efectivament, es pot ser moderat des de l’unionisme, però també es pot ser moderat des de l’independentisme. Abans, però, una reflexió: voleu dir que la moderació és un valor? Jo, per exemple, em sento radicalment demòcrata, radicalment antiracista, radicalment favorable a la igualtat entre sexes, radicalment defensor de la llibertat sexual, radicalment partidari de la germanor entre els pobles, radicalment antitaurí i radicalment antibel·licista. Trobeu que és desitjable la moderació en totes aquestes maneres de concebre la vida en societat? Perquè, de la mateixa manera, també soc radicalment favorable a tot allò que penso que és bo per a la societat. I, per això, soc també radicalment antinacionalista, radicalment partidari de l’autodeterminació i radicalment independentista. En segons quin tipus de moderació, jo no hi sé veure més que un símptoma d’inseguretat o una certa mala consciència de propugnar idees que, de fet, el moderat no deu trobar del tot assumibles, i per això creu que les ha de moderar. Per molt que ho intenti, no arribo a endevinar per què cal aplicar moderació a una proposta política en què creus. Deu ser allò que fa que Vox, que té molt clara la seva radicalitat, parli de la derechita cobarde... D’altra banda, penso que el que s’autoanomena moderat perquè no propugna la independència creu que tot allò que s’aparta del seu pensament és radical i que els únics moderats són els que pensen com ell, que és al centre de la raó i, per tant, equidistant del que considera estridències innecessàries. Aquí hi ha també la mare dels ous: creure que la raó és inherent a un mateix i veure moderació en la pròpia radicalitat. O intentar disfressar-la, que això també passa. La mateixa senyora Parera afirma que el PDeCAT no cabria en el seu projecte perquè és independentista. On és la moderació en aquesta sentència? Perquè, si en el seu projecte no hi cap una cosa perquè és independentista, deu ser perquè aquest projecte és radicalment contrari a la independència, oi? Repeteixo: on és la moderació? La senyora Parera és radicalment contrària a la independència i té tot el dret de ser-ho. Però, aleshores, per què diu que és moderada...? Que se n’avergonyeix...? I és que es pot ser més o menys feminista, més o menys d’esquerres o més o menys de dretes, però en això de l’eix nacional no hi ha moderació possible. Un hom és independentista o és unionista. Després, dins de cada una d’aquestes dues úniques opcions, hi ha tot un ventall de possibilitats que et permeten ser més o menys radical en l’administració d’una o altra posició. Però sempre dins d’una de les dues. O vols la independència de Catalunya o no la vols. No es pot ser al mig perquè el mig és una ratlla. No existeix. Pots no tenir opinió, però això no és moderació. És ignorància o conformisme. I, després, un cop has aconseguit el triomf de la teva opció, si aquesta és l’unionisme, podràs tenir la màniga més o menys ampla en l’autonomia que concedeixes o no a les realitats nacionals que has mantingut unides a la força. O pots ser, fins i tot, federalista, que és, també, una forma d’unionisme. Són matisos de l’unionisme. Però l’opció contrària també en té, de matisos. Perquè si, en canvi, és l’independentisme qui triomfa, pots concedir més o menys possibilitats de desenvolupament –o gens– a les cultures i a les diferents sensibilitats nacionals que conviuran dins el nou estat. Però tots aquests matisos no et fan ser més o menys unionista ni més o menys independentista. En tot cas, et fan ser més o menys demòcrata. I em direu: però es pot ser sobiranista. Sí. El sobiranisme és una actitud democràtica que proposa que els pobles siguin sobirans. Però cada sobiranista ho és per votar “sí” o per votar “no”. No pas per votar “una mica” o “bastant”. Per tant, tot sobiranista és radicalment independentista o radicalment unionista. Oi que ens entenem...? Els que s’anomenen moderats venen a dir: nosaltres, a diferència dels independentistes, som moderats perquè creiem en la possibilitat de l’autonomia o fins i tot del federalisme. Doncs, no. Si la seva moderació es justifica tan sols perquè no són independentistes, no són necessàriament moderats. Són radicalment unionistes perquè les seves opcions impliquen la no independència de Catalunya. Igual que som radicalment independentistes els qui volem la independència de Catalunya, encara que, alhora, entenguem que el nostre país és un gresol de cultures diferents que cal tractar i preservar amb la delicadesa i el respecte que mereixen. I no pas per això oposem moderació a unionisme perquè no són termes excloents. No podem continuar fent el joc a aquestes forces que s’autoqualifiquen de moderades, com ara Ciutadans, el PSC, l’opció de Valls, Lliures, Units per Avançar, determinats sectors del PDeCAT, la futura Lliga Democràtica, etc., perquè si l’independentisme permet que s’apropiïn de la moderació com a actitud cívica desitjable, automàticament accepta que l’independentisme és radical, però en el mal sentit de la paraula. Una radicalitat que jo, en canvi, reivindico com a opció valenta, compromesa i de progrés. Quan algú creu en una idea, sigui la que sigui, l’ha de defensar radicalment –sempre dins els paràmetres de la democràcia, naturalment– perquè troba que és el millor per a la societat. Parlar de moderació és inacceptable, oimés en determinats plantejaments que només són de sí o no. No ho confonguem amb el fet que, un cop s’ha pres una de les dues opcions, després pugui ser matisada amb algun “però”, perquè no pas per això deixarà de ser sí o no. I aquell que oposa moderació a independentisme us vol enganyar. No en dubteu. El llenguatge serveix per entendre’ns, però quan se’n fa un ús pervers, esdevé una perillosíssima arma de confusió massiva.

En això de l'eix nacional no hi ha moderació possible. Un hom és independentista o és unionista. No hi ha més opcions

On els mots perden el sentit original