Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental
 

A Montserrat Alcoverro

Quan va adonar-se que el pis tornava a ser habitat les tardes eren llargues i el sol feia preveure un estiu implacable.

La brusa vermella, Mercè Rodoreda

El pis l’havien deixat cap a finals de primavera, i ara, a principis d’estiu veia que cada dia cap allà a les 9 del vespre s’encenia el llum de l’habitació que donava al carrer. El pis tornava a estar llogat.

El veí del pis del replà –en una setena planta– estava encuriosit. No havia coincidit amb qui l’ocupava de nou. Per a un tafaner com ell, a qui li semblava controlar tot el que feien tots els veïns de l’escala, era estrany. Això encara li provocava més curiositat. Fins i tot, unes noies d’un pis del davant l’havien caçat observant-les amb uns binocles… Se’n van adonar, van córrer les cortines i el tema va quedar acabat i ell, ben retratat.

L’home era tan i tan tafaner que en constatar que no hi havia manera de poder-la observar –havia sabut que era una noia pel comentari d’algú de l’escala– es va passar dies imaginant formes i maneres per veure-la. La nova llogatera deixava el cotxe aparcat i tot i que cada dia era en un lloc diferent, no aconseguia veure qui el movia. Una nit, a quarts de 10, des del carrer, va veure la llum encesa. Sense perdre temps va agafar l’ascensor tot pensant: “Ara sí que podré veure com és i qui és.” Quan arribà a la seva planta, va sortir corrents de dret a la porta del pis de la noia invisible. S’aturà un moment, tocà el timbre. Esperà impacientment uns segons, acostà l’orella a la porta i, en no sentir ni tan sols un pas, va fer mitja volta i anà cap al seu pis, absolutament decebut i angoixat.

Sabeu? El nostre home no ha parat de passar-se hores pensant com pot fer-ho per descobrir qui s’amaga darrere d’aquella porta de la qual no surt ni un soroll. Qui és aquella dona? Però un fet fortuït ha anat a socórrer-lo: en arribar de la feina va veure una postal al damunt de les bústies tot fixant-se que en la del 6è 2a no hi havia cap nom posat. No va poder resistir la temptació de llegir-la, i més en veure que, precisament, a l’adreça hi posava: “6è 2a”. Eureka, ja sap el nom!. La felicitat va ser completa quan, a més, va saber el dia que arribava. I és que la postal acabava dient: “Et telefonaré el 9 perquè m’expliquis com ha anat el viatge, jo et contaré les meves novetats amoroses. Com que sé que arribes de matinada, et deixaré dormir. Segur que estaràs cansada. Petons, Elena.” Va posar la postal a la seva bústia: “A ningú no l’importa el que fa!” va pensar.

Qui anava tots els vespres a encendre el llum?. Qui movia el cotxe cada dia sense ser vist? Qui… No va voler encaparrar-se en les respostes i va decidir que ja ho esbrinaria.

Sabia quan arribava, tenia només quatre dies per a barrinar com s’ho faria per poder-la conèixer. Sentia que aquella noia li pertanyia, encara que ella no en fos conscient encara.

Després de pensar i pensar va trobar la manera. El seu estudi i l’habitació de la veïna estan paret per paret. Just al costat de la seva finestra hi té instal·lat l’aparell de l’aire condicionat. Just en el cantó, hi col·locaria una tija amb un mirall on es reflectís el que passés a l’habitació. En la mateixa línia de l’aparell però en l’altre angle –el més proper al seu pis– instal·laria una càmera digital enfocada al mirall que es posa en marxa quan capta el mínim moviment. Així, només d’entrar-hi ho gravaria. La càmera estarà connectada a l’ordinador, on quedaran enregistrades les imatges. “D’aquesta manera no se m’escaparà. Serà meva.” A més, juga amb l’avantatge que és molt difícil que la noia pugui adonar-se del muntatge. Va pensar que amb la instal·lació feta no calia estar despert, esperant, aquella matinada. Si li venia son, podia anar a dormir amb tota la tranquil·litat del món. La noia no se li escaparia. Seria seva.

Es passà un parell de dies preparant el material meticulosament, i al vespre del dia 7 l’instal·là. Realment estava cansat i va decidir anar a dormir. Va anar al llit amb un somriure a la cara i tot pensant: “Demà ja ho assaboriré!” Delia perquè fos l’endemà: “Serà meva encara que no vulgui!”

L’endemà, quan es va llevar, no va voler-ho mirar: “Potser la noia no ha entrat a l’habitació?” Va decidir que s’ho miraria amb tota la calma i gaudint-t’ho d’allò més quan tornés de la feina, a la tarda. “Segur que serà brutal!”, pensava.

Quan va tornar de la feina es va dutxar, es va posar còmode i es va servir un whisky escocès. Va engegar l’ordinador amb un somriure a la cara. Va obrir el programa d’imatges i la pantalla se li aparegué borrosa i sense cap imatge. “Què ha passat?”, es va preguntar tot empipat. Va mirar per la finestra enfilant-se a una escala per veure la càmera i el mirall. El vent l’havia tombat. Baixà de l’escala emprenyat, donà un cop de puny a la taula i es descontrolà de tal manera que el whisky va anar per terra. El got no es va trencar però ell, enfurismat, li ventà un cop de peu amb tanta força que anà a petar al damunt d’una caixa d’eines i es va esmicolar.

Lamentar-se’n i sentir que trucaven al timbre va ser tot un. “Ja va, ja va!”, contestà enrabiat. La veïna venia a demanar-li una mica de sal pel sopar perquè acabava d’arribar i no en tenia.

LA PREGUNTA

S’hauria de prohibir fumar a les terrasses dels bars?

En aquesta enquesta han votat 179 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.