Onades
Tot i que la paraula feminisme començà a emprar-se a la França del segle XIX, el feminisme existeix des de l’inici dels temps, des de la primera dona que va decidir sobre ella mateixa, que no es va resignar a restar amagada i va denunciar per primer cop la misogínia que l’envoltava. Al segle XVIII arriba el que s’anomena primera onada del feminisme. El moviment sufragista i els ideals de socialisme van ser decisius en aquest període i així apareixen noms com Concepción Arenal. Són moviments que exigien el vot per a les dones, el dret a rebre una educació i a exercir les mateixes professions que els homes.
Fins al 1931 les espanyoles podien ser triades, però no tenien dret al vot. L’advocada, i activista feminista Clara Campoamor va posar fi a aquesta discriminació per primera vegada a la història. Va aconseguir que la Constitució republicana de 1931 reconegués el dret a vot de totes les dones. Un dret interromput per 40 anys de dictadura i que va tornar a ser una realitat en les eleccions democràtiques de 1977. Som a la segona onada feminista, entre els 50 i els 80, on tot el que és personal és polític.
El feminisme dels anys 80 era pura lluita reivindicativa. A través de manifestacions, escrits i denúncies, les valentes dones d’aquests país, acabades de sortir d’una dictadura, intentaren fer visibles les desigualtats, les injustícies d’una meitat de la població envers l’altra. Va esdevenir una reacció enfront d’un món on les dones no tenien existència, un món d’homes, fet per ells i per a ells. Elles tan sols existien en l’àmbit privat; el món exterior no era per a elles.
Començaren, molt a poc a poc, els canvis legislatius i les condicions per alliberar la dona del segon pla al qual estava relegada alhora que creixia l’autoconsciència grupal.
La tercera onada del feminisme, als anys 90, té com a protagonistes l’ecofeminisme i el feminisme dins el moviment LGTBI+. Apareixen els referents institucionals amb la creació de l’Instituto de la Mujer, el 1986, o l’Institut Català de les Dones el 1989. I serà el 2008, amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que s’inicia el nou Ministerio de Igualdad, amb Bibiana Aído al capdavant.
I la quarta onada és la que vivim actualment, l’onada del #MeToo. És l’època de la denúncia, de la sororitat i del “jo sí que et crec” amb què les dones diem prou a la violència patriarcal en totes les formes. L’onada que posa fi al silenci.
EN LA MORT D’ALÍCIA BERNABÉ
Fa uns dies ens va deixar la companya, amiga i referent del feminisme socialista Alícia Bernabé. No puc sinó pensar que una època tan especial de la meva vida, en què vaig tenir el privilegi de coincidir amb ella, amb la Paca, l’Anna Maria, la Dolors, la Fina… Dones que sortien d’un període de lluita, que vivien pel feminisme i pel socialisme, perquè no entenien el segon sense el primer i a la inversa.
La Gabriela Mistral, en un conegut poema, demanava “la fuerza de las olas del mar, que hacen de cada retroceso un nuevo punto de partida”.
Igual que Gabriela Mistral, jo també cerco aquesta força que sustenta les onades. La força de dones invisibles, que mai no sortiran en cap llibre ni en cap article. Les autèntiques referents de les nostres vides, del feminisme diari i a peu de carrer. Les que ens van obrir les portes a força d’abaixar el cap, sense fer soroll. Les que van callar, acatar, sostenir el món i les penúries sobre l’esquena, i les quals els va tocar viure un munt d’hores fosques, però es van mantenir dignes en la nostra memòria, i avui ens il·luminen com un far.
És premissa feminista “fer visible l’invisible”. Un postulat per nomenar, narrar i recordar les dones al llarg de la història i que la mirada patriarcal ha ocultat. És obligació de les presents donar veu a les que mai no van poder o van voler tenir-ne cap. Algunes no acceptarien ni tan sols aquest agraïment, ni potser s’identificarien en aquest homenatge. Justament és aquí, encara més, la seva grandesa, humilitat i la petjada que han deixat en totes nosaltres.
Continuem. Per totes elles, per nosaltres i per les que vindran i les que, potser, d’aquí a uns anys, pensaran també en nosaltres.