Operació biquini
He decidit començar l’operació biquini. Però la bona. No sabeu quina és la bona? Home, doncs evidentment la de la pressió estètica per tenir un cos concret, no. Aquesta no pot ser bona en cap sentit, sembla obvi. Ja em direu què pot tenir de bo que sentis que no estàs prou bé dins la teva pròpia pell, que sentis que t’has d’amagar, que sentis que no ets prou idònia per posar-te la roba que vulguis per anar on vulguis perquè el teu cos no encaixa amb els preceptes del màrqueting, amén.
I sí, faig servir el femení perquè l’operació biquini té un públic eminentment femení. No dic que la pressió estètica no afecti els homes, només que ens afecta més a les dones. I que el tema de: perdre quilos, posar-se morena, depilar-se, maquillar-se, no tenir estries, no tenir els pits prou grans o prou amunt o prou junts és una merda com un piano, i que estic molt esgotada de sentir dones estupendes parlar dels quilos que han de perdre o que val més no menjar tal o qual cosa.
Deu ser que el meu context personal té en aquests moments una alarma que sona estratosfèricament sobre la pressió estètica, i que servidora va sobrada de quilos, d’estries i de pèls i va faltada de complexos, però em sembla tan, tan, però tan malament aquesta guerra encoberta contra la felicitat de les dones que trauria els tancs al carrer a bombardejar marquesines, portades de revistes i pastilles per aprimar.
L’operació biquini que cada any amenaça més aviat i em molesta més és barbàrie. És dir, un atemptat a les dones que no estan bé com són, que no estan bé amb el que són. Com si aquest físic que ens hem d’obsessionar a mantenir jove, ferm i estandarditzat fos l’única cosa que ens defineix com a dones i com a persones.
L’única operació biquini que es pot fer amb seny és la de menjar biquinis com us vinguin de gust. I qui diu biquinis diu braves, paelles, pasta, gelats… Aquesta és la bona. La que a través del menjar i el beure ens fa gaudir i estimar la vida, la que ens fa sentir bé perquè no patim per les calories que mengem i ens omple d’alegria de compartir aquells plats i aquelles ampolles.
Com us deia, he decidit començar, doncs, l’operació biquini. I en aquest cas concret m’he demanat un mallorquí. Perquè la llengua serà la mateixa, certament, però la sobrassada, no, ni tampoc com queda dins d’un biquini. Salut, llarga vida, estimeu-vos, a la merda les imposicions estètiques i bon estiu. I una cervesa ben freda, si us plau!