OPINIÓ | Petits ensurts
Quan era una nena petita vaig caure en un forat una mica gran que hi havia al jardí de casa, on hi havia hagut un pou antigament. Em vaig pelar els genolls i vaig plorar una mica però no va ser res. Al sortir-ne, estirada de la mà de la meva mare, em va somriure i em va dir: “Tranquil·la, no serà res. Això només és un petit ensurt.”
Anys després vaig extraviar durant 48 hores una carpeta plena de treballs finals de la universitat. Estava força desesperada, és cert, perquè allà dins hi havia si fa no fa tota la meva feina dels darrers mesos, tota la meva vida. Em va trucar una amiga dient-me que la tenia a casa seva i que tot estava intacte. Sí. Va ser un petit ensurt.
Com aquell dia que la regla em va venir tard. Que l’ensurt va ser entre petit i estratosfèricament monumental. O aquell en què em va venir massa d’hora. I l’ensurt va esdevenir tristesa. O aquell dia que el meu fill va relliscar amb una pedra i es va obrir el cap i vam haver de córrer. I quan hi pensem ara, anys després, encara se’m fa aquell nus al mig del pit que, quan ell ja dormia, vaig poder desfer plorant com una bleda. O el dia que vam tornar a casa i a dins hi havia foc. Certament. O el dia que van atropellar la meva gossa, per accident, és clar, que la vam dur al veterinari sense massa esperança i l’hauríeu de veure ara. O fins i tot, si estirem una mica la corda, el dia que vaig caure per les escales i amb un dit del peu trencat patia per si l’orquídia que havia caigut amb mi era sencera o no. Petits ensurts. Sí. Ho sé. La vida n’és plena. D’ensurts i d’alegries. D’ensurts d’aquells que et glacen la sang i et deixen sense poder respirar, bloquejat, així, amb l’ànim suspès, la vida aturada un moment i després, com accionant una palanca, tot recomença. I continues i exclames un: “Uf, un no ha estat res”, un: “D’aquesta en sortirem”, un: “Vinga va, seguim.”
Si un ensurt no acaba així no és un ensurt, és una putada de l’hòstia. I no em vingueu amb tecnicismes lèxics que, sincerament, no tinc els ànims massa fins. No faig ironia. Avui, no. Considerar un atemptat un petit ensurt que se’ls va descontrolar em fa vomitar. Malaurament no és que vomiti per qui ho diu, per la forma verbal, per la frase així o aixà del personatge –que també podria…–, vomito de la ràbia de pensar, només una mica, que sigui veritat, només una mica, també.
Recordo que aquell dia de mort i terror, érem dalt l’atalaia del Tibidabo amb la canalla i Barcelona brillava, meravellosa sempre, als nostres peus. El dolor no és un petit ensurt. La mort no és un petit ensurt. La connivència dels que manen, dels que no ho investiguen, dels que callen, dels que permeten, no és un petit ensurt. És terrorisme, sí. D’Estat.