El 1929 el francès Arístides Briand va pronunciar el discurs amb la seva idea d'una federació europea

Obra satírica titulada 'Mapa de guerra d'europa: vist amb els ulls francesos' (1870) de Paul Hadol / Library of Congress Ara que Europa ocupa bona part de la nostra atenció, furgarem en els seus orígens. Europa, com a unitat històrica, es va forjar a l’edat mitjana. Abans, però, m’agrada recordar quelcom de la mitologia grega, com és el passatge atribuït a Ovidi: El rapte d’Europa. Segons aquest, Europa era una princesa fenícia que va ser seduïda per Zeus, qui va prendre la forma d’un toro blanc i mans. Europa, refiada, va pujar damunt del toro i Zeus se la va endur, travessant el mar, a l’illa de Creta, on la va fecundar. D’aquest passatge mitològic s’ha convingut a deduir que Europa va donar nom al nostre continent. Aquest continent que abasta des de l’Atlàntic als Urals i del Mediterrani a l’Àrtic. Considerant la cultura com la gran definidora dels pobles, Europa beu, de la cultura grega, la filosofia; de Roma, el dret i del cristianisme, l’humanisme. També es poden definir quatre grups europeus: l’anglosaxó, el germànic, el llatí i l’eslau. El catedràtic d’Història de la Filosofia antiga, l’italià Giovanni Reale, ens diu que per entendre què és Europa cal comprendre a fons quines han estat les seves arrels culturals i espirituals. Diu: “Europa és un continent de civilització; llurs habitants han desenvolupat en ell els valors de l’Humanisme: la igualtat, la llibertat i el respecte a la raó, alimentat de bell antuvi en la civilització grecoromana i més endavant per la filosofia de la Il·lustració, que fixaren en la societat la percepció del paper central de la persona humana i del respecte al dret. Sense el cristianisme, Europa no hauria nascut i ni tan sols seria imaginable.” Segons Reale, l’arrel cultural més recent d’Europa és la revolució cientificotècnica que comença al segle XVI i té en Galileu una de les seves figures més emblemàtiques. I cal destacar que va ser precisament la ciència la que en l’època moderna va donar a Europa i a Occident una identitat pròpia i característica tot creant un paradigma cultural de validesa universal. El mateix autor diu que les reflexions de Kierkegaard són les més profundes que mai ha expressat la filosofia, com quan afirma que “el cristianisme no tan sols té en si quelcom que l’home no s’ha donat per si mateix, sinó que conté coses que mai no se li haurien ocorregut a l’home, ni tan sols com a desig ideal”. L’any 1713, l’abat Saint-Pierre, en el seu Projecte per a la pau perpètua a Europa, proposava que les nacions s’associessin en una entitat política que va anomenar Unió Europea. Segons ell, els sobirans se sotmetrien a una llei que els poders supranacionals farien complir. A Utrecht residiria un Senat europeu que faria de mitjancer i arbitraria entre els 22 membres de l’Associació d’Estats Europeus que existia i, eventualment, àdhuc entre els Estats no associats. Lucien de Sainte Lorette, director l’any 1957 del Collège Libre des Sciences Sociales et Economiques de París, escriu, al llibre La integració europea: “Durant segles, la Pax cristiana va tractar de succeir la Pax romana amb més o menys èxit. L’esperit europeu, humanista i jurista ha rebut del cristianisme la lliçó de la caritat i l’impuls cap a la llibertat interna, i encara avui l’amor i la llibertat són la característica comuna dels nostres pobles.” Montesquieu (1689-1755), que va definir les funcions de l’Estat i la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, escrivia: “Europa és un Estat compost per províncies.” Voltaire va rebatre el projecte de Saint-Pierre i les idees de Jean Jacobe Rousseau, però ell mateix somia amb una Unitat d’Europa. L’Imperi Carolingi (751-987) és el successor de la França merovíngia i, de fet, era l’única zona estable de l’imperi bizantí i va exercir aquesta funció gràcies a un dels emperadors més dignes d’aquest nom, un emperador en el qual molts reis s’han emmirallat, aquest emperador era Carlemany, considerat el pare de l’Europa feudal. La Revolució Francesa, que despertarà noves idees al món, té lloc entre els anys 1789 i 1799. Finalitza amb el cop d’estat de Napoleó, que s’autoanomena emperador, ostentant la corona des del 18 de maig de 1804 fins al 6 d’abril de 1814. És derrotat definitivament el 18 de juny de 1815 a la batalla de Waterloo. El 1814, els sobirans vencedors de Napoleó organitzen l’anomenat Directori europeu liderat per Metternich, Harderberg i Nesselrode (Àustria, Anglaterra, Prússia i Rússia). L’octubre del mateix any el comte de Saint-Simon es proclama defensor de l’interès comú dels “pobles europeus” i aquesta és la constant de diversos opuscles que dedica als problemes europeus, el més important dels quals és el titulat: De la reorganització de la societat europea o de la necessitat i els mitjans per reunir els pobles d’Europa en un sol cos polític, conservant cadascun la seva independència nacional. Entre el maig de 1814 i el juny de 1815 se celebra a la capital austríaca el Congrés de Viena, en el qual s’intenta establir un equilibri europeu basat en la solidaritat de les monarquies enfront de qualsevol intent revolucionari de caràcter liberal. El 1819, a iniciativa del tsar Alexandre I, es crea, al Congrés d’Aquisgrà, la Santa Aliança, que comprenia Rússia, Àustria i Prússia i a la qual el 1819 s’afegeix França. El 1848 sorgeixen a Europa una onada de revolucions, totes elles de caràcter liberal i nacionalista. Tenen lloc a Àustria, Hongria, Bohèmia, Itàlia, Alemanya i França. Gairebé totes aquestes revolucions fracassaran, però les idees generals que les havien engendrat deixaren la seva petjada impulsant alguns a propagar-les àmpliament. El ministre francès d’Afers Exteriors Lamartine llança un manifest a Europa i Le Nacional publica que el sentiment de fraternitat europea augmenta a mesura que s’estén la revolució. Malgrat que els principals defensors de la idea d’Europa eren llavors els demòcrates, són els economistes burgesos i lliurecanvistes, i els pacifistes anglosaxons, els que es reuneixen a París el 1849 en un Congrés de la Pau, presidit per Victor Hugo, en el qual es proclama que arribarà un dia en què França, Rússia, Itàlia, Anglaterra, Alemanya i totes les altres nacions del continent, sense perdre les seves peculiaritats i llurs glorioses individualitats, es fondran en una unió europea... Va ser cap al 1827 quan comencen a aparèixer els precursors del socialisme, com Pierre Leroux o el primer republicà del segle XIX, Proudhon (1809-1865), un dels grans teòrics del federalisme que vol fer d’Europa una confederació de federacions. Creu que, gràcies al federalisme, podrà evitar-se la perpetuació d’una Europa feudal i catòlica. Lluny de Proudhon, apareix Karl Marx (1818-1883), contrari a la integració d’Europa i partidari de tota centralització estatal. A mitjan el segle XIX, Europa no és considerada com una entitat en si mateixa sinó en funció de les idees, generalment republicanes o socialistes. La revista Estats Units d’Europa, llançada per Charles Lemonnier amb motiu del Congrés de Ginebra de 1867, publica el darrer número el 1888, en el qual Lemonnier escriu: “La Federació de pobles i la institució d’un tribunal internacional no em semblen, en aquests moments, realitzables a Europa”. Al segle XX, el 1914 esclata la Primera Guerra Mundial i no és fins al 1918 que comencen a sorgir noves idees de col·laboració entre estats, com és la Societat Universal de Nacions. Però altres personalitats, com el comte Coudenhove Kalergi es decidien per la unió d’Europa. El 1922 Kalergi comença a escriure articles sobre la qüestió europea a Berlín i Viena, i el 1923 publica el llibre Paneuropa. Però, malgrat que alguns polítics, sobretot francesos, creuen en la necessitat d’un apropament francoalemany, es prepara el ressorgiment del nacionalisme alemany. El setembre de 1929, el francès Aristide Briand, considerat com un dels pares d’Europa, pronuncia davant la Societat de Nacions un cèlebre discurs en el qual va exposar la seva idea d’una federació europea basada en la solidaritat, la prosperitat econòmica i la cooperació política i social. Els governs espanyols sempre van ser reticents a la idea de la unió europea, argumentant la seva preferent relació amb les seves colònies d’ultramar i la completa independència dels estats. L’esfondrament de la Borsa de Nova York el 29 d’octubre de 1929 va provocar la coneguda Gran Depressió que va afectar gairebé tot el món. S’havia arribat massa tard a la unió europea, que hauria pogut ser un atenuant per a la crisi econòmica. La mort de Briand el 7 de maig de 1932 marca el final d’un capítol de la història europea a la qual tan brillantment havia contribuït.

El 1929 el francès Arístides Briand va pronunciar el discurs amb la seva idea d'una federació europea

Orígens i evolució d’Europa