La musica no existeix si no és per la mediació dels intèrprets, de com es propaga per l'edifici i a través nostre

El dia és completament serè, nítid, la temperatura agradable, la tardor es mostra esplèndida quan arribo a l’aparcament de la Garriga veient el conjunt arquitectònic de la Doma. I el Tagamanent a la dreta, minuciosament perfilat, l’aire transparent, com de vidre d’exposició, a tocar amb els dits.

Al Tagamanent hi vaig pujar fa uns anys a peu des del Figaró en un dia regalat com el d’avui, amb prou esbufecs. Badant una estona, em ve al cap una conferència del filòsof Joaquim Fradera que he visionat fa pocs dies al web del Museu de Granollers, quan en un punt parla de la realitat. D’aquella realitat que està en la nostra consciència, fruit de la mediació dels nostres sentits i –en aportació d’Immanuel Kant– de la nostra ment. Així, d’aquí estant, interpreto que el Tagamanent que apareix a la meva vista no és tal com el veig sinó que el veig tal com jo l’entenc. El cert és que la imatge d’aquest paisatge des de l’aparcament em canvia la mirada de les coses com quan escolto Beethoven, per exemple. Dic Beethoven perquè en vida seva va succeir un fenomen rellevant, i és que la consciència musical del públic va fer un tomb quan la música purament instrumental, sense text, es va relacionar amb les idees. Això va ser no només a causa de la seva música –les darreres simfonies de Haydn i Mozart ja havien impressionat el públic– sinó sobretot al fet que el temps de Beethoven va coincidir de ple amb la Revolució Francesa i amb les guerres napoleòniques, que van incentivar l’esperit nacionalista que els vienesos van veure especialment reflectit en la música del compositor de Bonn. També al fet de la influència creixent del pensament kantià, per bé que, paradoxalment, a Crítica del judici, Kant veu la música “sense conceptes” –instrumental– com un gaudi estètic que, “als ulls de la raó, té menys valor que cap de les altres belles arts”. Els músics no li ho van tenir en compte, més aviat es van anar fent més i més virtuosos seguint el seu lema de la Il·lustració: “Tingues valor per servir-te del teu propi enteniment.” Si hi afegim que el públic va donar l’impuls definitiu a la simfonia, entesa com a expressió d’un ideal de societat on tothom col·labora per a un objectiu comú, llavors s’entén encara més l’impacte que va representar la música de Beethoven. Obres com l’Heroica –amb la frustrada dedicatòria a Napoleó–, la Victòria de Wellington –encàrrec commemoratiu de la batalla de Vitòria de 1813 a la Guerra del Francès–, o la Novena –avui himne d’Europa– estaven vinculades a les idees, al pensament, a la política.

A la Doma hi vaig tocar una vegada amb una rèplica d’un piano de finals del segle XVIII. L’acústica de l’església és una mostra més de la col·laboració entre la música i l’arquitectura. Espai, harmonia, proporció… són conceptes compartits. L’obra musical és doblement recreada per l’intèrpret i per l’oient i necessiten la contribució arquitectònica. La música no existeix si no és per la mediació dels intèrprets, de com es propaga per l’edifici i a través nostre. Recrear, reimaginar Vivaldi, és el que ha fet el compositor Max Richter en l’obra Les quatre estacions recompostes amb la qual encetarà temporada l’Orquestra de Cambra de Granollers [aquest proper diumenge 13 d’octubre, al Teatre Auditori de Granollers]. Richter agafa part del material de Les quatre estacions vivaldianes i l’adapta al seu estil. L’estructura és construïda a base de patrons modulars molt utilitzats tant en la música barroca com en la minimalista. La nostra oïda percep des del primer moment una fusió entre allò conegut i allò nou, el record de les melodies de l’un i l’embolcall de l’altre. Per moments pot semblar que estem davant d’una intervenció arquitectònica en un edifici històric que canvia de material per distingir-ne les èpoques, però no és el cas, ja que es tracta d’harmonies i ritmes d’una nova estètica, arrelada a una obra llunyana en el temps però propera en l’estructura. Potser per això ha estat utilitzada per l’arquitecte Dani Isern i el ceramista Toni Cumella en un projecte ceràmic del qual parlaran aquest dimecres 9 d’octubre al Teatre Auditori de Granollers, en una taula rodona amb motiu del concert de l’Orquestra de Cambra. Parlar de la col·laboració de coneixements compartits i d’expressions artístiques diferents amb els seus autors és una oportunitat per a les aportacions mútues i les reflexions. Contemplar el Tagamanent i la Doma, especialment en dies diàfans com avui, inviten també a la reflexió i regeneren la mirada.