La Regla de sant Benet, en la seva essència, és extrapolable fora dels monestirs

En dies com avui em plantejo canviar de professió i passar-me a la de periodista en comptes de la de marquetinià. En dies com avui ser periodista ha de ser, si mai ho deixat de ser, fascinant. Engegues la ràdio i heus ací: “Romaguanya tres Oscars... judici del senyor Sandro Rosell... primer dia del Mobile World Congress... Arrimadas a Waterloo... Kiptum guanya la Mitja... el Fraikin fa una remuntada èpica a l’Asobal... i surten a testificar els peixos grossos espanyols –podrits però grossos–, al superjudici fake!” Tot plegat un bon munt de bones notícies tant de successos com de reivindicacions i expectatives. Déu-n’hi-do... Però tothom quiet! Que ningú no surti corrents: no exerciré de periodista –de moment– i només aprofitaré l’oportunitat que se’m dona i continuador de simple opinador o opinaire o com es digui... Això sí, em crida l’atenció, de l’ofici d’opinar, la frivolitat amb què sovint s’exerceix aquesta pràctica. Jo mateix em trobo moltes vegades que he de documentar-me, he de fer recerca i, fins i tot, algun cop he hagut de posar imaginació i dibuixar llargues espirals per arribar a algun lloc. És a dir, enlloc. Aquesta setmana –a la qual reconec que he estat una mica montserratí– m’he interessat per la Regla de sant Benet, tot fullejant-la i sobrellegint alguns llibres que els monjos han editat de temàtiques diverses, he pogut descobrir elements que em generen una profunda curiositat. La regla benedictina és una regla pensada i desenvolupada per a la convivència dins el monestir, perquè serveixi de pauta de vida als monjos i que han seguit per segles i segles. És curiós descobrir com aquest recull de normes i observacions defineixen l’ordre i la rutina de les bones pràctiques monàstiques. M’he fixat que en la seva essència la regla és extrapolable fora del monestir, de la mateixa manera que permet als monjos adaptar-se als canvis del seu entorn. L’ordre, la planificació, el comportament, els valors són elements de la norma que qualsevol de nosaltres podria fer seus. Com totes les regles o lleis, aquestes beuen del moment, d’un moment històric, de valors i morals emmarcades en un context concret. Així mateix, les lleis han de ser permeables a canvis que el context requereix i adaptar-se a les realitats que han evolucionat en cada moment. Les lleis podrien ser reflex de la saviesa comuna contemporània i quan deixen de fer de guia, de brúixola per al consens, passen a ser opressores i arbitraries. Al Llibre dels proverbis de l’Antic Testament –on d’una forma pràctica i entenedora s’hi recullen màximes i sentències, de contingut religiós, sí, però també moral i ètic–, s’hi troben patrons de conducta que planegen constantment per sobre les lleis: “No vulguis rivalitzar amb l’home violent ni segueixis cap dels seus camins.” Al Llibre dels proverbis, atribuït al rei Salomó, considerat el savi per excel·lència, hi podríem trobar veritats tan impertorbables com les que han marcat la condició intel·lectual humana, i que reflecteixen el consell que qualsevol pare donaria a un fill com a model a seguir, com a model de supervivència, en un entorn mínimament raonable: “Fill meu, fes cas del mestratge del pare, no rebutgis la instrucció de la mare. Fill meu, no et deixis ensarronar per gent sense escrúpols que et diuen: ‘Vine amb nosaltres i posem-nos a l’aguait per vessar sang; sense més ni més, parem trampes a l’home bo.” UNA PARÀBOLA DE PRIMERA CATEGORIA Vegeu, observeu com ho torno a fer: he dibuixat una paràbola de primera categoria per arribar a un indret en què els peus se’m converteixen en fang, en què exerceixo d’opinador sense ofici ni benefici, on em puc permetre parlar de lleis i de veritat i tiro només de la meva imaginació, quatre ratlles llegides i alguns conceptes retinguts. Tal seria així com en un judici, qualsevol judici en què presos i fiscals competissin en constant oxímoron. Injusta justícia o justícia injusta. En què els fiscals fessin d’opinadors o opinaries i els presos de savis. No podria pas existir un món així, en què qui imparteix la justícia –font primera aquesta–, la justícia, de la veritat sigui injust i el que és acusat sigui savi com Salomó. No seria pas causa-efecte que la manifestació més pacífica sigui espontània i multitudinària, i la manifestació violenta vingués dirigida per qui ha d’impartir justícia. “Fill meu, no et deixis ensarronar per gent sense escrúpols que et diuen: ‘Vine amb nosaltres i posem-nos a l’aguait per vessar sang; sense més ni més, parem trampes a l’home bo.”

La Regla de sant Benet, en la seva essència, és extrapolable fora dels monestirs

Oxímoron