Qui cobra descansa, ben cert… però qui paga també?

La meva àvia, que era una dona molt sàvia –crec que ja us ho he comentat alguna altra vegada–, deia que qui paga descansa. Hi afegia, això sí, amb un somriure sorneguer, que qui cobra, encara descansa més. Veient la foto de la nova família professional de la senyora Sáenz de Santamaría no n’estaria tant segura, jo. És evident que, a la foto, el que ha cobrat el deute –ella– està descansadíssima. M’atreviria a dir que fins i tot és feliç. És un personatge tan negre, Sáenz de Santamaría, que poques vegades se la veu tranquil·la, mig somrient, com dient-se a ella i al món: “Mira, aquí hi estaré bé. Així, en pau. A la foto ho sembla, que està en pau. Ha cobrat i descansarà. Molt. Moltíssim. S’ha reinventat, mira, com tants d’altres del món de l’alta política i ho ha fet, com tants d’altres també, cobrant favors que se li devien. Qui cobra descansa, ben cert… però qui paga també? Perquè pagar, tots hem d’acabar pagant el que debem. Això és de justícia. I, és clar, qui degui favors al diable, ja es pot anar preparant per cremar-se. UN RICTUS DE TERROR No heu vist com jo, en el rostre del venerable ancià de les ulleres –no sé qui és, perdoneu-me la manca de periodisme rigorós, però la veritat és que m’és ben igual perquè entenc que és el senyor que devia el favor a la senyora i amb això ja en tinc prou–, un rictus de terror? Aquest somriure forçat, inhumà, apres davant del mirall de la vergonya, assajat davant del bufet lliure de la manca d’escrúpols, preparat, robòtic, antinatural… converteix tot el seu rostre en una farsa. Les mans, agafades a ell mateix, autoprotegint-se, els dits tibats, gàrfics i les mànigues arrugades. Tot plegat molt rapinyaire, oi? Potser ell també ha descansat de pagar el favor que devia perquè anar devent favors a certa gent ha de ser insostenible. I potser està la mar de content i sóc jo qui hi veu un somriure de pànic i no d’alegria. Potser fins i tot són la mar d’amics. I això també ho deia la meva àvia, mira: “Si tens amics així, no et calen enemics.”

Qui cobra descansa, ben cert… però qui paga també?

Pagar els deutes