Ramon Bufí, pintor (1936-2020)

A fora i de vacances, em vaig assabentar de la mort del pintor Ramon Bufí Mas a 84 anys (Palou, 1936-Les Franqueses, 2020). Va ser gràcies a una trucada de Diosillo, afectat donat l’amistat que els unia. Bufí va néixer a Palou el 5 de gener de 1936. Al llarg de la seva vida va fer un munt de coses: pintor, dibuixant, gravador, perspectivista i dissenyador gràfic. També és autor d’uns quants llibres, la majoria dels quals sobre les seves vivències, centrades sobretot a Granollers: Dissabtes pictòrics (2006), Amics meus (2011) o Paisatges d’infantesa (2015) i en altres obres com L’eixida, Tanmateix un pintor o L’ermità. Format a l’Escola d’Arts i Oficis i al Centre Artístic de Sant Lluc, a Barcelona, ha estat un dels artistes més reconeguts del Vallès Oriental, tal com ho demostren els guardons que va obtenir al llarg dels anys. Des de 1963 era membre de l’Agrupació d’Art de Granollers, ja que va iniciar-se en aquest camp el 1953, al taller de Vicenç Casals Grau, i uns anys després –concretament, el 1956– es va convertir en deixeble d’Amador Garrell. Aquesta llarga i activa trajectòria artística li va permetre conèixer tots els pintors de la capital vallesana des dels anys 50 fins ara, ja que Bufí sempre es va mostrar interessat tant pels pintors tradicionals de paisatge i cavallet com per aquells que aposten per forma i fons més contemporànies. Una de les primeres activitats artístiques en les quals va participar va ser l’exposició d’olis i dibuixos que va presentar a la Sala de Cultura Sant Jordi el 1974. Pintor i dibuixant prolífic, va fer diverses mostres individuals i també col·lectives. Artista de grup i persona de suma, Bufí se sentia bé compartint la seva vocació amb el seu grup d’amics, molts dels quals part del grup d’artistes granollerins 3+X. Expert a l’hora de fer una masterclasses sobre l’art i les emocions, brillant en la distància curta, sempre atent i correcte, Ramon Bufí gaudia parlant de Granollers, de les seves vivències artístiques i dels amics pintors, pels quals em preguntava sempre que em veia, ja que teníem en comú Kiku Mena i Diosillo. La seva obra va estar penjada a l’exposició col·lectiva “Le salon de nations”, que es va fer el 1984 al Centre Internacional d’Art Contemporani de París. També va exposar en altres espais i galeries com l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, la VII Biennal Internacional d’Art sobre l’Esport, l’exposició commemorativa del centenari de La Vanguardia, el Museu de Granollers, el Museu Industrial del Ter de Manlleu, el Casino i la galeria El Sol, de Granollers, o la galeria Artemisia, de les Franqueses. Enamorat dels paisatges de la comarca, els va plasmar en diverses exposicions, resultat la majoria del treball al costat d’un grup d’amics pel pla de Llerona, Bigues i Riells del Fai, Lliçà d’Amunt, Santa Eulàlia... Les sortides pictòriques tenien lloc el dissabte al matí i, si sagrat era pintar, encara ho era més esmorzar per encarar amb forces la gens fàcil tasca de plasmar en la tela l’aire i els colors del Vallès. Bufí va ser un artista comprensible, gens recelós, acostumat –cosa gens habitual entre creadors– a destacar el treball i l’esforç d’altres col·legues. Fidel a les tradicions granollerines i com a pagès que se sentia pels seus orígens, durant molts anys era assidu dels esmorzars que compartia tots els dijous a la Fonda Europa amb els amics del grup Pickwickià: Xavier Planas, Conrad Roca, Joan Bonany, Miquel Balladó i Domènech Barbany. Sempre disposat a col·laborar en iniciatives d’art, als anys 80 va ajudar Joan Sala Vila a impulsar la Revista Vernissatge. Bufí feia els dibuixos dels pintors entrevistats i d’altres que hi sortien a la publicació sobre l’art a Granollers i comarca. Sobre el seu treball Sala Vila va escriure el 1984: “És un artista d’un estil molt personal que troba en el dibuix i la pintura l’explicació del sentit de la vida. [...] El seu art recorda la cursa d’un atleta campió quan frueix la conquesta de la corona de llorer. L’esforç, el sacrifici i el treball condueixen a la felicitat. Un quadre seu reflecteix el moment de l’arribada.” Immersos de ple en el mes de setembre i en la tornada a la nova normalitat, absències com la d’en Ramon saben greu. En un passeig per la ciutat sempre hi havia la possibilitat de parlar amb ell uns minuts. Ramon Bufí era vidu de Rosa Alegre i tenia dos fills, en Ramon i l’Anna.

Ramon Bufí, pintor (1936-2020)

Paisatgista entusiasta