Palerm. El meu nord. La meva infantesa. Allà on desitjo ser quan no hi soc, mentre passo l'agost a casa

Doncs això, que visc les vacances projectant el viatge que no faig. Soc a Sant Esteve de Palautordera, desitjant ser a Nàpols. O a Camprodon, amb la necessitat de passejar per Palerm. És una sensació curiosa. De frustració. De derrota per no haver pogut muntar, durant l’any, el viatge esperat. Però és, també, una sensació agradable. He tingut la sort de voltar pel món des que era petit. Amb els pares. I amb un Simca 1200. I amb una tenda canadenca, sí. Marró i carbassa. I una tauleta plegable amb quatre tamborets. Sense cap luxe. Amb un llumet de gas. I una llanterna. Quatre màrfegues i un sac de dormir. Quatre viandes al maleter. Dos cassets de La Trinca, un d’en Raimon, un altre de Renato Carosone, Maruzzella, Chella’lla, i un parell més d’acudits de l’Eugenio. A l’aventura. Sabent on em llevava però mai on dormiria la nit següent. Una nit, a Suïssa, em va caure la primera dent. Vam voltar de sud a nord i de nord a sud. Per Europa, la vella Europa. Aquell Simca 1200 no donava per a gaire més. D’Amsterdam a Kotor. De Munic a Marsala. De Viena a Siracusa. De Gant a Bari. De Lucerna a Policoro. De Sopron a Krk. O de París a Palerm. Zugunruhe, en alemany, ve de zug (‘moviment, migració’) i d’unruhe (‘ansietat, inquietud’). Els ornitòlegs anomenen així el neguit nocturn dels ocells migratoris quan s’acosta el moment d’emprendre el viatge: una urgència interior que els porta a bellugar-se amb inquietud, a batre les ales i perdre la son. Una ànsia que els rosega per dins fins que arriba el dia en què, no saben per què, aixequen el vol. A mi també em passa. “Quan s’acosta el solstici d’estiu necessito volar al nord.” Així comença un llibre meravellós: Zugunruhe. Anhel de nord. L’ha escrit una amiga que escriu com els àngels: la Fúlvia Nicolàs. És un viatge al nord, a l’Atlàntic Nord. I més amunt encara, a l’Àrtic. Un viatge a les illes Fèroe, a les Lofoten, a Svalbard, a Lapònia o a Islàndia. I a l’ànima de la Fúlvia. Jo també sento el zugunruhe. El meu zugunruhe. Però no per tirar amunt sinó per tirar avall. Com més avall, millor. Cap al sud. Me’n vaig enamorar de petit. I sé quan va ser: el dia que vam creuar Nàpols per anar a Pompeia. Jo devia tenir uns 10 anys. Ja en fa 40. Aquell caos. Aquella calor. Aquells somriures. Aquella por. Aquells edificis atrotinats. Aquells crits. Aquella olor de mar. Aquells carrers desmarxats. Aquella alegria. Aquella ciutat que t’abraça o t’expulsa. Aquell món que estimes o odies. Aquell món on no hi ha terme mig. En res. En ningú. Aquell món que a mi, aquell agost de principis dels anys 80, em va atrapar per sempre. I va ser el mateix viatge que em va dur més al sud encara: a Sicília. A Catània, Agrigent, Cefalù, a l’Etna, a San Vito Lo Capo. I a Palerm. El meu nord. La meva infantesa. Allà on desitjo ser quan no hi soc, mentre passo l’agost a casa: a Sant Esteve de Palautordera o Camprodon. Allà on projecto el meu zugunruhe. La meva inquietud. El meu anhel de vol. Sovint frustrat. Sovint desitjat. Sovint imaginat. I sento sempre el mateix: que tinc un any per fer-lo realitat. Un any per organitzar el desig etern per poder ser, de vacances, allà on no soc.