Pandèmia
Cada dia sembla més una novel·la d’en Pedrolo, tot això. El dia que vam rodalmotejar el mot epidèmia —que ves per on coincidia amb la setmana que ens van tancar a casa— vaig començar dient que no tenia una relació directa amb el conflicte hispano-català, que és el motiu d’aquesta columna, però que en realitat hi havia connexions no tan immediates que sí que ho lligaven. Com un corrent semàntic subterrani, vaja. I a mesura que passen les setmanes i s’acumulen les coincidències —no em direu que no veieu el lligam entre aquest òrgan repressor que anomenen Fiscalia i les directives de control de la població—, el nostre Blade Runner político-sanitari es va fent més evident.
Pandèmia és mot de ciència-ficció per antonomàsia. És una de les línies clau dels relats futuristes: la malaltia d’origen sospitós que s’escampa fins a causar una mortaldat per tot el planeta. I en aquest sentit està ben trobat, perquè un simple canvi de prefix el fa molt més temible que epidèmia. Pan- ve del grec i significa ‘tot’, i el trobem en centenars de paraules: des de pancatalanisme a panarquia o pangènesi. Pandèmia, doncs, seria la ‘malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d’un paìs’ (acudit: si la pandèmia fos, per exemple, de psoriasi, podríem dir que es tracta d’una malaltia epidèmica epidèrmica?). I aquí és per on podem allargar l’analogia. Perquè si de malalties parlem, és evident que la corrupció de la democràcia i el decantament descarat cap al feixisme que està vivint l’Estat espanyol es pot considerar una patologia del sistema, atès que corromp les bases mateixes que el sostenen. I que ‘ataca gairebé tots els individus d’un país’ sembla fet expressament [la definició és del GDLC]: és allò que hem anat sentint tant últimament. Al principi el totalitarisme intrínsec a les classes dirigents castellanes va reprimir l’independentisme, però a mesura que se sentia impune va començar a ampliar l’objectiu i ara dispara alegrement i sense manies contra tot el que se’ls oposa; és a dir, pràcticament contra tothom que no accepta el dogma de la ultradreta.
No sé si després de la Covid haurem canviat gaire; de fet, ni tan sols sé si hi haurà vida després de la Covid. Ara, que el neofeixisme espanyol —i en part mundial— no durà a cap nova normalitat és més clar que l’aigua: la seva normalitat ja la coneixem i no és altra que la repressió, la supressió de llibertats i el control de la dissidència. Espanya com un gran camp de concentració. Allò que no ha deixat de ser mai per a nosaltres i que, gràcies en part al virus i a l’obcecació de l’esquerra espanyola, podria tornar a ser també per a ells. Bentornats a l’Edat mitjana.