Una mirada crítica al cost invisible de la hiperconnexió

Què ens estem perdent mentre fixem la mirada en la pantalla? / imatge: IA (Sora/ChatGPT) Ara ja fa uns dies, mentre una tarda passejava el meu gos a una plaça propera, una veu infantil em va cridar l’atenció. Era una nena, d’uns 5 o 6 anys, que em saludava des de dalt d’un castell de jocs. Sense conèixer-me, va iniciar una conversa amb mi, preguntant-me pel nom del gos i per la meva passejada rutinària per aquella zona. Quan feia prop de cinc minuts que parlàvem, vaig començar a mirar al voltant, perquè em va fer l’estranya impressió que la nena estava sola al parc. Va ser llavors quan vaig veure el qui devia ser el seu pare, assegut a un banc força llunyà, amb el mòbil a una mà i la cigarreta a l’altra. Pel que vaig poder veure de reüll, estava mirant i passant vídeos breus cada pocs segons, de forma aparentment automatitzada. Potser m’erro, però posaria la mà al foc per afirmar que ni tan sols es va adonar que jo era allà, com tampoc no semblava adonar-se que la seva pròpia filla hi era, jugant sola. Després d’aquest petit tast de realitat, vaig iniciar una breu recerca, i vaig descobrir que, segons estudis recents, els adults passem de mitjana entre 5 i 11 hores diàries davant de pantalles, incloent-hi telèfons mòbils, ordinadors, tauletes i televisors. Si extrapolem aquestes xifres al llarg d’una vida mitjana de 80 anys, podem estimar que una persona adulta podria passar entre 15 i 25 anys de la seva vida mirant pantalles. I si a aquesta dada aterridora li sumem els set anys invertits en tasques domèstiques, els 10 que passem treballant i els 25 que passem dormint… La pregunta és: què ens queda? Ens passem la vida consumint contingut superflu d’altres vides, sovint admirant la felicitat dels altres mentre oblidem cuidar la nostra. Intercanviem presència per absència inconscient, connexió digital per distància emocional. I quan ens n’adonem, els minuts han volat, l’experiència ha canviat i el moment ja ha passat. Sembla irònic, doncs, des de la nostra posició, que sentim llàstima pels animals criats en captivitat, quan fa més de 10 anys que nosaltres mateixos hem creat un estri que ens acosta cada vegada més a la seva injusta realitat. Una gàbia portàtil, que molts cops ens converteix en éssers domesticats, i que ens manté distrets mentre el temps se’ns escola entre els dits. La fugacitat de la vida és esfereïdora, i les xifres presentades ens conviden a pensar: què ens estem perdent mentre fixem la mirada en aquesta finestra digital, que ens tanca la porta al món real? Inevitablement, aquesta pregunta ens retorna al relat inicial de la nena solitària, i ens fa pensar. Com m’hauria agradat, en aquell instant, poder acostar-me a aquell pare i dir-li: “Aixeca el cap i mira-la. Parla amb ella. Juga amb ella. Ella hi és ara, amb una presència que no demana res més que un moment compartit. Potser tu no ho recordaràs demà, però segurament, ella sí.” L’objectiu final d’aquesta reflexió no és jutjar a ningú, ni tampoc culpar. Simplement, voldria subratllar una realitat que tots compartim, i de la qual tots som o hem sigut víctimes, en major o menor mesura. No es tracta tampoc de posar en dubte els beneficis dels avenços tecnològics, que ens connecten, ens informen i ens ofereixen coneixement, oportunitats i una vida molt més còmoda. Es tracta d’aprendre a fer un bon ús d’aquestes eines, però també d’aprendre a reconèixer el grandiós perill al qual ens exposen. El perill de deixar de mirar-nos als ulls, d’escoltar-nos, de ser-hi. El perill de, molts anys després, girar la vista enrere i entendre, potser massa tard, que tot el temps que no vam viure ja no ens tornarà a pertànyer mai.

Una mirada crítica al cost invisible de la hiperconnexió

Quan no hi som del tot