Amb l’aparició de la multimèdia, ens hem trobat que el màxim mèrit d’un personatge esdevingut model per a centenars o milers de persones té per única virtut sortir a la pantalla o ser publicat a les revistes de màxima tirada

Fa dies, per no dir setmanes, que tinc el ferm propòsit de començar la meva particular “operació biquini”. Perdre aquells quilets acumulats i que sembla que s’hi troben bé, a la meva panxa i al meu cul, perquè no marxen! Modelar una miqueta més la panxona era un objectiu assolible a principis de primavera, per així anar encarant l’estiu i lluir tipet. No sé pas, a qui em voldria assemblar. No sé pas, a quin esquema mental o cultural respon aquesta idea de lluir millor figura, ja que no m’hi motiva cap aspecte de salut, sortosament, sinó més aviat un model estètic que tinc programat dins meu. No sé pas, quan es va inocular en mi la idea d’un estereotip de cos més prim, més modelat, més no-sé-què que pretengués ser millor del que tinc ara. A la meva edat, no està pas ja en les meves aspiracions ser o assemblar-me a cap actor de cinema, esportista d’elit o cantant de rock; més aviat, estic ja en el trajecte d’anar assumint la meva realitat més que una de nova, la inapel·lable naturalesa d’estar més als cinquanta que als vint-i-cinc. Però, ho confesso, encara que em pugui fer una autopsicoanàlisi de pega i la comparteixi en aquesta columna d’opinió, el que de veritat em fascina és la necessitat i facilitat que tenim les persones per posar en un pedestal tanta i tanta gent només per lluir una carcassa divina (i estereotipada), sortir per la tele als programes de “tomate” o guanyar quantitats indecents de milions d’euros per xutar bé una pilota. La necessitat que tenim de tenir ídols és, m’atreviria a dir, un factor ancestral i necessari per a la supervivència de l’espècie, que hem portat fins als nostres dies, que hem transformat conceptualment i segurament víctimes de la tecnologia. M’explico: Molt possiblement, voler-se assemblar al millor guerrer o caçador de la tribu esperonava els joves a créixer i a superar-se, a assolir els objectius de l’individu en benefici de la comunitat. Voler assemblar-se al model paternal i maternal servia també per seguir exemple i assegurar la deixa cultural. Prendre com a estereotip el sanador, l’astròleg o el rastrejador de la tribu havia de ser de màxima utilitat per garantir la persistència del grup. De la mateixa forma, per a un noi que vulgui ser futbolista, perseguir el somni de voler ser com el seu ídol l’esperona, i prendre’l com a exemple i model l’ajudarà a configurar, en el seu tendre cervell, uns patrons segurament útils per als seus objectius. Així, un jove que aspiri a ser matemàtic, advocat, mestre d’obres o conductor de camions hauria de poder identificar algú que li serveixi de model, de referent, i poder-lo imitar. Per aquest motiu, és normal que sovint els fills prenguin per professió la dels seus pares, com també és normal que no ho facin, però per la mateixa raó. Quan finalment vàrem accedir a persones més enllà de la nostra comunitat mitjançant les històries explicades, els llibres o, més recentment, les pel·lícules, els èxits musicals o la televisió, aquests referents prenien una altra forma, però principalment configuraven models a seguir ja no vinculats amb la supervivència, sinó amb models socials. Les celebrities ens brindaven una nova forma de patrons. Amb l’aparició de la multimèdia, ens hem trobat que el màxim mèrit d’un personatge esdevingut model per a centenars o milers de persones té per única virtut sortir a la pantalla o ser publicat a les revistes de màxima tirada. Avui, tenir milers o milions de seguidors per ser “natural” en un canal propi de YouTube, fa que s’incrementi exponencialment aquest fet. Més enllà de l’interès antropològic social, em pregunto: quin interès han pres aquests models de referència per a la configuració dels propis?, especialment per l’objectiu de la supervivència de l’espècie o de l’excel·lència social? El que em fa pensar més, però, és que no penalitzem aquests comportaments, ans el contrari, els alimentem. Personatges que ens donen hores de conversa buida sense destí, rapten l’interès de les persones i ofereixen nuls exemples de productivitat industrial o cultural, l’oci per l’oci sense cap més finalitat que donar significat a si mateix. Que cadascú tingui per referents a qui vulgui, només faltaria. Però caldria revisar el model social que hem desenvolupat, aprofundir en els clàssics, revisar constantment els punts de partida, reflexionar sobre el futur, si no volem construir una societat amb la mateixa anticipació que planifico jo la meva particular “operació biquini”. Aleshores, de ben segur que serem els responsables d’haver frustrat qualsevol objectiu i seguirem en el camí de la resignació i d’esperar la següent primavera, sense assumir que som com som i estem bé i que si ens volem assemblar a algú, que sigui a aquells que sumen, a aquells d’impacte positiu i útil.

Amb l’aparició de la multimèdia, ens hem trobat que el màxim mèrit d’un personatge esdevingut model per a centenars o milers de persones té per única virtut sortir a la pantalla o ser publicat a les revistes de màxima tirada

Panxona d’estiu