Quan escric penso sovint en Josep Pla; m’agradaria haver-ne sigut un deixeble

L'escriptor Josep Pla a la redacció de la revista 'Destino' el 1942 / foto: Fundació Josep Pla (Col·lecció de Josep Vergés) Al començar aquesta segona part crec oportú dir alguna cosa sobre els pròlegs. Alguna vegada he sentit dir que els pròlegs no es llegeixen. Crec que això deu passar en alguns títols, autors o lectors de qualitat no garantida. Que ningú no s’ofengui, però hi pot haver lectors, sobretot de ficció, que van directament al nus de la narració i que els importa molt poc el que pugui dir un altre sobre una novel·la intranscendent o sobre un autor mediàtic del qual ja ho sabem tot. En una obra seriosa, ja sigui ficció, assaig, poesia, dietari o biografia, el pròleg dona al llibre un valor afegit que sense ell no tindria. En un cas extrem podríem trobar que el pròleg és el millor del llibre. No és el cas d’aquells pròlegs que es dediquen purament a ensabonar l’autor i la seva obra, com també fan alguns crítics literaris. El més normal és que el pròleg ajudi a entendre l’obra, a conèixer millor l’autor i a contextualitzar-la. Jo no llegiria un llibre del qual no m’interessés el pròleg, sobretot quan el prologuista és d’un prestigi semblant o superior al de l’autor. També és cert que hi ha prologuistes professionals d’aquesta feina; no crec que intervinguin en el cas d’una obra o d’un autor de gran qualitat. Un prologuista ha de ser escriptor o una autoritat en la matèria de què tracta el llibre. Tanmateix, hi ha llibres que no duen pròleg; pot ser que una introducció de l’autor sigui suficient. De vegades els llibres tenen pròleg i introducció. Sobre això manen l’autor i l’editor. JOSEP PLAEnmig d’aquest devessall de paraules, em referiré a dos autors contemporanis de parla catalana. El primer, un gran prosista i el segon, un gran poeta. Josep Pla és el primer, ell mateix ens explica els seus orígens: “He nascut a Palafrugell (Empordà Petit) el 8 de març de 1897. La totalitat de la meva sang és empordanesa. El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a tramuntana [...] Vaig néixer, en tot cas, al carrer Nou –o del Progrés–, que és un carrer molt trist, llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós.” Va morir l’any 1981 a Llofriu. Escriptor de ploma fàcil però nítida, sorneguera i amb una immensa i profunda capacitat descriptiva. Personatge complex, difícil de definir en poques paraules. Autor de nombroses obres i centenars d’articles, la més significativa de les quals és El quadern gris, del gènere dietari, que comença el 8 de març de 1918, amb 21 anys i acaba el 15 de novembre de 1919. La primera edició es publica el 1966 com a volum I de la seva obra completa, editada per Destino. Com articulista i corresponsal escriu a La Publicitat, La Veu de Catalunya i a la revista Destino. Permeteu-me una referència personal. Vaig conèixer personalment Pla el 9 de març de 1962 amb motiu d’un dels Sopars de l’Autor que organitzava el Gremi de Llibreters de Barcelona, que llavors presidia el meu pare. Em va impressionar la seva senzillesa i alhora el seu tarannà trempat, un pèl murri, i una oratòria planera i atractiva. Quan escric penso sovint en ell; m’agradaria haver-ne sigut un deixeble. La seva escriptura és tan delectable que no em puc resistir a reproduir algunes petites peces del seu El quadern gris. Del 21 de juliol del 1918: “Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté. A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.” El 5 de novembre de 1918 escriu: “Al vespre llegeixo la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la gramàtica francesa d’Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: ¿per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dona el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer...”. Del 2 de gener de 1919: “Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se –penso– en la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem.” Sobre l’Ateneu de Barcelona, el 10 de novembre de 1919 escriu: “El sopar fou reprès amb molta parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep Maria de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona, la seva capacitat cinegètica (amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta), la qualitat de la cuina, amb les referències, és clar, a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat.” El dia 17 de novembre de 1919 Pla se’n va a París. El 27 d’abril de 2006 el diari El País, en el seu suplement Quadern, en català i en un subtítol diu: “Als 25 anys de la seva mort, l’escriptor de Palafrugell continua obrint interrogants, suscitant polèmiques i guanyant lectors.” En el mateix suplement i en un article de Guillem Martínez diu que Pla era l’home que meditava sobre si mateix i que, dins de la seva obra completa, “l’escriptura d’El quadern gris, la síntesi de Pla, el cànon planià, és un projecte estilístic i intel·lectual que, tal vegada, mai no havia existit en la seva obra” i que El quadern gris representa “el més gran esforç de Pla per explicar-se a si mateix i per donar-se sentit i projecció”. S’han fet moltes especulacions sobre les seves tendències polítiques i accions secretes, entre elles la del diari El Mundo del 22 de juliol de 2014 quan Matías Néspolo hi sentencia: “Pla, lejos de ser franquista, nacionalista catalán o cínico, era un pragmático que se aferraba a lo único que en verdad podia salvarlo: su escritura.” (Continuarà)

Quan escric penso sovint en Josep Pla; m’agradaria haver-ne sigut un deixeble

Paraula i escriptura (II)