Em consta que Ponç Pons no és un fabricant de poemes i depura la seva escriptura

El poeta menorquí Ponç Pons / foto: Sebastià Bennasar (Vilaweb) Amb motiu de la publicació d’Un cor furtiu (Edicions 62, 2024) per part de Xavier Pla, biògraf de Josep Pla i amb el qual no té cap parentiu, han aparegut a la premsa catalana diversos articles. Eva Vàzquez, a El Punt Avui del 5 d’abril d’enguany, sota el títol d’“El pacte fàustic de Josep Pla”, diu que “Xavier Pla presenta a Un cor furtiu, la biografia monumental de l’escriptor, un home que ho supeditava tot a la literatura”. La mateixa periodista, en la mateixa data i diari, publica un article que titula amb una frase de Xavier Pla –“Com més et penses que t’acostes a Pla, més s’allunya”– i recull l’opinió del biògraf: “Tota la seva obra és una interrogació sobre la identitat, perquè té un buit que ha d’omplir, i la literatura servirà per fer-ho.” Al seu torn, en el diari Ara del mateix mes i any, Ignasi Aragay, en una entrevista a Xavier Pla, recull a mode de titular, una opinió de l’autor d’Un cor furtiu: “Josep Pla era misantròpic, frenètic i simpàtic.” Al llarg de l’entrevista el biògraf de Josep Pla té respostes sobre el nostre gran escriptor, com: “Pla, per començar, és un escèptic. Tota la vida desconfiarà dels grans conceptes, les grans paraules: se les mirarà de reüll [...] viatja frenèticament, coneix un munt de gent [...] a vegades a les qüestions de fons els dona un to una mica més humorístic, de riure’s d’ell mateix [...] Per sobre de tot, vol ser un home lliure [...] la seva estructura mental, també la literària, és una estructura absolutament catalana, 100% [...] li agrada parlar amb un pescador de Calella que per a ell representa la saviesa popular, la mesura, la ironia [...] Pla feia moltes faltes d’ortografia [...] Quan el 1966 es publica El quadern gris, tots els articles, les ressenyes i les valoracions són unànimes: és el millor llibre de la història de la literatura catalana [...] des de Llull no hi havia hagut un escriptor com ell en català. Doncs bé, ell està insatisfet [...] Comença a escriure’l als 17 o 18 anys i l’acaba als 69 [...] Diu que el dia que Catalunya sigui independent no caldrà ser nacionalista.” Aquest és el gran homenot de la nostra literatura. PONÇ PONSAra parlaré del gran poeta menorquí Ponç Pons, el que ha encunyat el terme escriviure. Va néixer a Alaior el 1956. Ponç Pons és un dels grans poetes en català actuals. Polígraf, cultiva la poesia, la novel·la, la literatura juvenil, el teatre, el dietari íntim, els articles d’opinió. Una de les seves obres ha estat portada al cinema. Ha traduït de llengües com el castellà, portuguès, italià, anglès i francès. Sol dir que llegir és rellegir, escriure és corregir i viure és estimar. Ha sigut professor de Literatura Catalana i llatinista. Crec que tinc gairebé tots els seus llibres, molts d’ells dedicats. Ara tinc a les mans el que va publicar l’any 2021, bilingüe francès-català, titulat D’écrivivre. Anthologie bilingüe de poèmes. A mode d’introducció, el poeta Jordi Julià, de Sant Celoni, cita en lletres majúscules el nostre poeta amb paraules seves: J’écris seulement la douleur d’être minorquin. I, en cursiva: Depuis une île de mots, entre oléastres et livres. P. Pons, À la poésie, un dels seus poemes. Tradueixo al català un parell de frases de la introducció de Julià: “Ell que estima i domina tantes llengües, gosa igualment crear mots nous, car estima que li manquen per expressar un sentiment o un pensament que li és propi. [...] El mot escriviure és inseparable de la seva escriptura poètica, resumeix la seva devoció per la lectura i per l’escriptura, que, amb la família i el gaudi de la natura (l’home integrat en el tot), justifiquen una existència feliç.” Els poemes s’haurien de reproduir amb els versos en columna, però un article obliga a fer-ho separats pel guió inclinat (/). D’aquesta manera citaré els poemes d’aquest Escriviure de Ponç Pons. Hauran de ser pocs perquè la poesia s’ha de degustar com fan els tastadors de bons vins. El primer poema d’aquest llibre es titula Grecitat i resa així: “El sol crema espurnant/ la ceguesa d’Homer/ i a la platja esperant/ sota un vell tamarell/ hi ha una dona d’ulls trists/ que escriu mots en la sorra./ Sobre el mar refulgent/ lentament va surant/ un sarcòfag amb cendra./ S’esvalota el xiscleig/ d’efusis gavians.../ És Ulisses que torna.” Del poema Salmaire: “Perquè hem lluitat per arribar a ser un poble./ Perquè hem viscut per construir una pàtria./ Perquè hem estat vilipendiats pels nostres./ Perquè estimam de ver la llengua i l’illa.” D’Hortus conclusus: “Dins la cabana/ de sa Figuera Verda,/ obert als llibres/ del camp, la mar i el cel,/ entre els ullastres/ que embosquen els senders,/ amb les gallines,/ el ca, els moixos i el vent,/ veiem passar llunes/ i dies menorquins.../ Viure és fer versos.” Sempre m’han colpit especialment els poemes que va escriure a la mort del seu pare. A D’ecrivivre inclou el titulat Carta de Nadal a mon pare del qual, per la seva extensió, només reprodueixo el darrer paràgraf, que considero prou eloqüent: “Ses estrelles s’han fus i cap pastoret riu./ Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal./ Des que te’n vas anar sent el pes d’un gran buit/ i no vull que te moris, mon pare, mai més.” I, per acabar, les cites d’aquest poeta illòman que és Ponç Pons, el poema que dedica a la poesia. A la poesia: “Des d’una illa de mots,/ entre ullastres i llibres,/ mentre sent, escoltant/ la bellesa del vent,/ que escriure és respirar,/ comprendre, fer l’amor/ i l’art ens humanitza,/ t’ho diré passional:/ t’estim i sense tu/ res tindria emoció/ ni seria tan cert/ açò que en diuen viure./ Amb les llengües del cor/ i tinta com el mar/ generós de les illes,/ sembram versos per fer/ florir lliures i oberts/ al sagrat cos del món/ sentit i veritat./ Més que d’on hem nascut/ som del lloc que estimam/ i, lectors agraïts/ que tenim el que dam,/ fem diversos un sol/ gran poema on no hi ha/ més pàtria que la vida.” Em consta que Ponç Pons no és un fabricant de poemes. Depura la seva escriptura com ho fan, nota a nota, els millors compositors musicals. Tal volta per això la seva poesia flaireja a música, sentiment, tendresa i, quan cal, fortalesa. Cada any tinc –en menorquí diria tenc– el goig privilegiat de conversar amb ell unes hores a Menorca, acompanyats de les respectives esposes. Les seves paraules flueixen amb el mateix so que la seva poesia. Sempre recordaré amb enyorança el dia que em va deixar escriure uns mots damunt la seva taula de la cabana que té entre ullastres a sa Figuera Verda, dessota l’esguard d’un majestuós sant Francesc que imprimeix respecte i caràcter. Allí rodolen els seus versos de cara la natura més pura de Menorca, l’illa que Ponç et fa estimar definitivament. He volgut tancar aquests articles amb la riquesa que brolla de dos dels nostres grans escriptors, Josep Pla i Ponç Pons. Tan diferents, però tots dos fent honor a les nostres lletres, la paraula catalana que senyoreja de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, també a l’Alguer...

Em consta que Ponç Pons no és un fabricant de poemes i depura la seva escriptura

Paraula i escriptura (i III)