Actualment, les criatures miren la televisió abans de saber escriure

A més d'una bona teràpia, la lectura és imprescindible per saber escriure / foto: MIC Al disposar-se a escriure, l’escriptor sol dur idees al cap però, tant si les té com si no, sempre es troba davant del full en blanc, o la pantalla. Un llibre o un article comença aprofitant uns fulls o una pantalla en blanc, un desafiament. Si no té idees preconcebudes, per aquests fulls hi van lliscant paraules sorgides de la més pura espontaneïtat. Montaigne, sobre les cartes que escriu, diu: “Començo ordinàriament sense cap pla: la primera idea fa que vingui la segona. Les cartes d’ara, però, tenen més brodats i prefacis que substància.” Com tractaré de demostrar, la paraula té poder i, per tant, cal ser conscients de la nostra responsabilitat quan ens posem a escriure. Jordi Sarsanedas ens deia que, amb paraules, a les imatges s’hi pot veure molt més enllà, per belles i explícites que aquestes puguin ser. La imatge pot despertar sentiments, però no els explica. La paraula no tan sols els explica sinó que en pot construir, d’imatges. El lector m’excusarà la immodèstia si explico un cas meu. A l’hora d’escriure un article titulat Els brots de la nit em mancaven paraules per poder descriure amb propietat el missatge que emana de la visió poètica quan es contemplen els fenòmens de la natura, com són els brots sorgits d’un arbre que semblava mort enmig de la foscor de la nit. El fet de que em manquessin paraules explica que la paraula és necessària per descriure i entendre millor la imatge. LLULL, VERDAGUER, SANT JERONI, TAGORE, MARAGALLLa llengua sense paraula no existeix i la paraula sense llengua queda reclosa, tancada. Sense la paraula en la pròpia llengua no es pot construir la pròpia personalitat, ja sigui oralment o per escrit. La paraula ha de ser viva perquè en si mateixa és signe de vida i d’identitat. En català, quan ens referim a paraula viva, Jacint Verdaguer n’és un referent. Ell mateix va posar en vers els Càntics de Ramon Llull del llibre L’amic i l’amat. Verdaguer justifica la seva conversió en vers: “[...] trobí que los pensaments en prosa que havia llegits la vetlla abans anaven prenent, tot rodolant pels racons de la memòria, lo fullatge del vers i la girada i l’aire de la poesia.” Dos dels més grans genis de les nostres lletres, separats gairebé per vuit segles, units per la paraula expressada en la mateixa llengua. Sant Jeroni és un altre cas de vocació per la paraula. Un paràgraf dels goigs a la seva llaor és aquest: “I transvasen al llatí/ els secrets de l’Escriptura,/ de la Paraula madura/ que els inspirats van collir/ [...].” Si Verdaguer és l’exponent de la paraula viva, sant Jeroni ho és de la paraula madura. Anant cap a Orient trobem Rabindranath Tagore, que és un mestre en la integració entre persona i natura-univers mitjançant la paraula. Per a ell la paraula és com la natura en si mateixa. Joan Maragall, en el seu Elogi a la poesia, defineix aquesta com “l’art de la paraula, entenent per art la bellesa passada a través de l’home, i per bellesa la revelació de l’essència de la forma”. La paraula té valor i poder. Ens ofereix un espai de llibertat i convivència. Saber escriure atorga poder i l’escriptura és paraula. [Faig un incís recordant quelcom que sembla contradictori amb allò dit suara. Sòcrates no va escriure, el seu gènere era l’oralitat. Les seves lliçons ens han arribat gràcies al fet que les van escriure Plató i Aristòtil. El mateix podem dir de grans autors de l’oralitat, com és el cas d’Homer. Grans obres com l’Odissea van anar transmetent-se oralment fins que alguns les van anar recollint per escrit]. DUARTE, KAFKA, KAPUSCINSKIEl poeta i lingüista Carles Duarte diu: “Sento la paraula com la pell de l’ànima.” Ell mateix celebra la paraula en el seu Tríptic hebreu: “Aprèn de cada mot/ el rastre dels sentits/ que els dies han desat/ [...].” El llenguatge és una forma d’expressió en el qual la riquesa rau en les paraules. Crec que no és cap exageració afirmar que els ciutadans de països, com els Catalans, que han viscut la persecució o marginació de la seva llengua coneguin millor que ningú el valor de la paraula. L’escriptor, i per descomptat l’articulista, no pot pretendre ser del tot original i ha d’aprofitar la saviesa acumulada per la història per posar a disposició del lector els coneixements i opinions dels mestres en cada matèria. Ho dic tant per convenciment com per justificació de les cites que faig en aquest mateix article; manllevo la paraula dels que considero mestres. Actualment, les criatures miren la televisió abans de saber escriure. La cultura continua estant vinculada als llibres, però també als textos que surten a la pantalla, per tant, a l’escriptura. Tan sols l’escriptura deslliga el llenguatge de la situació concreta i el fa esdevenir independent del seu context immediat. Anomenem sentit a allò que roman constant durant aquest procés; tanmateix, la transformació del llenguatge oral en escriptura és l’únic que ens permet captar el sentit. Kafka, el gener de 1912, escriu al seu diari: “Quan em vaig adonar que escriure era l’orientació més fecunda del meu ésser, tot es va dirigir en aquest sentit i van ser abandonades totes les demés capacitats [...] Escriuré malgrat tot, costi el que costi, és la meva lluita per la supervivència.” Quant a la lectura, a més de ser una bona teràpia per a molts tipus de mals, és una pràctica imprescindible per ser capaç d’escriure alguna cosa. Kapuscinski deia que per cada pàgina que s’escriu se n’han d’haver llegit 100, com a mínim. (Continuarà)

Actualment, les criatures miren la televisió abans de saber escriure

Paraula i escriptura (I)