Posar paraules a les persones, a les coses i als fenòmens és un intent d’endreçar el caos

Les paraules creen mons. El primer que fem amb els infants és anomenar el món. Els mostrem persones, coses i fenòmens i els en diem el nom. Amb cada paraula nova que aprenen, el seu món s’amplia. Amb cada paraula que els escatimem, els despullem d’una possibilitat, d’una alternativa, i els escamotegem mons futurs. Posar paraules a les persones, a les coses i als fenòmens és un intent d’endreçar el caos en un cosmos ordenat. Diu Joan-Carles Mèlich (Emparaular el món. Fragmenta, 2011) exposant el pensament de Lluís Duch que: “Emparaular és la tasca dels éssers humans en els seus mons. Emparaular és fabricar semàntiques cordials, invertir en processos de cosmització, processos que no podran evitar mai l’amenaça del caos”. Endrecem el món amb les paraules, és la manera que tenim d’entendre’l i de canviar-lo. Emilio Lledó ens recorda que sense logos, sense la paraula, sense llenguatge, no hi ha vida humana possible, perquè restaríem dominats per l’animalitat, lligada a tots els instints que ens constitueixen. Un símbol és una representació, quelcom que té sentit, i com la paraula pot mostrar un sentiment, una idea o pot evocar un fet o un record. Paraules i símbols tenen sentit i signe. Podríem dir que el signe és el dibuix, la representació, i ens diu el significat. El signe d’una paraula és precís i només cal saber-lo desxifrar, el marca el dibuix que fan les seves lletres. El sentit, en canvi, pot ser obert, ambigu i interpretable. El signe i el sentit dels símbols és imprecís i sempre significa més del que diu el seu dibuix o representació. Penseu en els llaços grocs o en les creus grogues a les platges. És com si els símbols disposessin d’un valor afegit variable. En això el símbol pot ser més equívoc que la paraula. En literatura un clàssic és considera així perquè l’obra literària continua tenint sentit, segueix vigent, malgrat el pas del temps. Una obra clàssica té un sentit renovat i el té sense variar ni un sol signe, ni una sola lletra. La seva virtut és la perdurabilitat, no pot caducar perquè és mestissa i universal. El símbol, com la paraula, ha de restar obert sempre. Si el seu sentit es tanca pot esdevenir mite o, pitjor encara, ídol. De fet, un ídol no és cap altra cosa que un símbol que ha deixat de ser equívoc i s’ha convertit en una presència total, i ja sabem on porten els totalitarismes.