Llerona i Palou són un museu agrícola a l'aire lliure que ja no podem perdre

Plantada d'arbres al Falgar, a Llerona, el 1994 / foto: Associació de Veïns de Llerona Els darrers anys només he sentit elogis del Parc del Falgar de Llerona. Em sembla eloqüent, atès que si entre Granollers i la Garriga hi ha una zona verda pública singularment bonica, és a les Franqueses. En aquest deliciós parc situat a Llerona, s’hi arreceren centenars d’ocells que estimen l’aigua, que hi viuen, nien o hi són de pas. Els fotògrafs cerquen els miralls al cel de l’aigua, els canvis constants de la llum i dels colors. L’aigua que comencem a preuar ara que ens manca ja era vital per als nostres avantpassats. La xarxa de recs que començava a la Garriga i arribava fins a Palou aconseguia una productivitat agrícola generosa gràcies a la distribució d’aigües del Congost. Avui, només en queda, amb cara i ulls, al pla de Llerona i el pla de Palou, i encara amb alguna amenaça grossa. Als quilòmetres de recs, els nostres pares hi agafaven els peixos i crancs autòctons amb les mans. Llerona i Palou són un museu agrícola a l’aire lliure, que ja no ens podem permetre el luxe de perdre. Veure els camps, ara amb blat, ara amb patates, ara amb mongeta del ganxet i suara ja amb calçots dels millors, és una veritable sort per als ulls. I per a l’estómac. Les zones industrials s’han imposat a les millors terres de regadiu i els pagesos encara ens han de recordar que la seva agonia serà la fam de tots plegats. Tenim tan poca memòria com a civilització que en un tres i no res oblidem d’on venim. De tant en tant ens convé recordar fets passats per combatre la ignorància del no saber, però sobretot pel respecte que es mereix l’esforç dels que ens han precedit. També per millorar l’entorn i protegir-lo per als que vindran. Quan la democràcia cap allà als anys 90 ja corria coixa, l’actual Parc del Falgar era una zona completament degradada, un abocador il·legal de residus. El moviment de terres per a la canalització del riu Congost va cobrir l’antic camp de conreu amb les sorres, graves i còdols sobrants. Tones i tones de terres hi foren abocades i llavors començaren els abocaments de residus, amb plàstics, deixalles i tot allò que feia nosa a algú. Quan una empresa d’àrids s’hi instal·là, s’hi afegiren els abocaments de les restes de ciment de les formigoneres. Una zona verda fluvial es convertí en un desert d’àrids i deixalles completament degradat a tocar del nucli urbà de Llerona. Només la pressió de l’Associació de Veïns de Llerona i després del Consell del Poble feu que l’Ajuntament és plantegés una solució, i va convertir aquella zona en àrea verda vinculada al polígon industrial. Fou una estratègia de finançament que el temps ha certificat com a positiva, ja que feu possible la regeneració i arribar a l’esplèndid i bonic parc actual. UNA AMBICIOSA ZONA HUMIDAAl seu dia, no faltaren els no a tot del projecte, sobretot quan es digué de construir una ambiciosa zona humida. Encara recordo el sòmines del moment dient que fer-hi l’estany actual suposaria robar aigua a la pagesia, que era un disbarat. Un vell savi pagès de Llerona li va respondre que el contrari, que seria una bona reserva d’aigua. De tocatardà encara en trobaríeu algun que ara sí que se n’omple la boca, benvingut, com si l’hagués beneït sempre. El temps ressitua sempre les aigües i la perspectiva. Quan entreu al Parc del Falgar per la zona del Pas de la Creu, a tocar del pont sobre el riu i prop de la Mare de Déu de Fàtima, hi trobareu, encara avui, tres moreres que han sobreviscut als canvis i remodelacions. Són, per a mi, les tres moreres de la memòria, a més de boniques. Foren plantades pels veïns de Llerona el 1994 per protestar per la degradació i per reivindicar que fos un parc verd al costat del riu. Avui, 30 anys després, són allà per recordar-nos la victòria de la lluita col·lectiva. Posar-hi una placa que ho recordés no estaria gens malament. Les tres moreres plantades pels veïns són memòria de la victòria davant un temps de degradació que cal no oblidar. Esperem que romanguin allà fins la seva mort natural i no siguin víctimes de la falta de sensibilitat humana i desconeixement científic com ja ho han estat altres. Deixar arbres centenaris i, a més, respectar-los és un detall de cultura del qual encara no anem sobrats com a país. Avui, el Parc del Falgar és una altra meravella del pla de Llerona. En pot gaudir tothom, però no va caure del cel. Cuidem-lo i que els nostres nets el puguin veure encara més refermat i esplendorós!

Llerona i Palou són un museu agrícola a l'aire lliure que ja no podem perdre

Les tres moreres del Falgar ens fan memòria