Parla de les pedres com si cadascuna fos singular i tingués nom propi

L’Eric és tímid. Davant d’una trentena de persones pateix en el moment de dir les primeres paraules. És arqueòleg, i gaudeix acariciant i sentint la sorra quan l’agafa i la deixa córrer com si fos un fluid entre els seus dits. Li encanta l’olor de terra que desprenen les seves mans després d’haver treballat amb el paletí i el martell. La feina sol ser solitària, repetitiva i esgotadora. I també poc gratificant. Poden passar dies o setmanes de feina abans de trobar res rellevant, o pot ser que en tota una temporada no passi res de res. Avui, dia 16 de març, la seva tasca és ben diferent. La Diputació ha organitzat una passejada guiada al poblat ibèric del Turó del Vent a Llinars del Vallés, i l’Eric ha de fer les explicacions d’expert sobre el jaciment. S’hi ha apuntat més gent de la que ell esperava. Comença la xerrada situant el poblat en el temps i l’espai. A mig camí entre la vila comercial ibèrica d’Ilturo [Cabrera de Mar], a la costa laietana, i la vall fèrtil del Mogent és molt probablement lloc de pas obligat de comunicació entre les dues zones en al segle IV abans de la nostra era. El Montseny i la vall prelitoral, a un costat; la costa i Burriac, a l’altre. L’Eric alterna comentaris sobre la seva feina com a arqueòleg al jaciment amb explicacions sobre com devia ser la vida dels habitants del poblat. Es nota que coneix cada mur, cada forat i cada arrel de pi o alzina que es troba a l’hora d’excavar. Parla de les pedres com si cadascuna fos singular i tingués nom propi. Explica l’enorme quantitat de sitges on s’emmagatzemava gra trobades a diferents punts prop del poblat. Segur que no tan sols era lloc de pas aquest! I somriu d’emoció quan descriu el desproporcionat nombre de fusaioles i pesos de teler ibèrics trobats en una zona excavada sota els seus peus. Podia ser un centre tèxtil manufacturer també? També parla de dos punyals celtibers, descoberts en una sitja entre un munt de runa. Jo formo part de la trentena de persones que escolta amb atenció les explicacions de l’arqueòleg. Cada història que desenvolupa i cada objecte que descriu crea una petita espurna a la meva ment com si d’una bugia d’un motor de combustió interna es tractés. La referència als dos punyals celtibers aconsegueix inflamar i despertar la meva imaginació per transportar-me al segle IV abans de Crist. Hi apareix un general púnic d’expedició per la costa laietana. Vol buscar una nova ruta comercial terra endins i demana a les viles amigues i comerciants de la costa, entre elles Ilturo, ajuda militar per marxar de campanya remuntant el riu Íber cap a l’interior. El fill gran i hereu d’aquesta vila del Turó de Vent, assedegat d’aventures, s’enrola a l’expedició i marxa en un gran trirrem al sud per mar fins a arribar a l’aleshores petit delta del navegable riu Íber. El remunten de manera pesada i lenta gràcies a la feixuga feina dels remers. Eviten en la mesura del possible les perilloses vores, ja que de tant en tant reben fletxes dels indígenes. Esporàdicament ataquen viles de la riba del riu, que se sotmeten ràpidament gens acostumades als atacs organitzats pel general d’una de les potències del Mediterrani. En un d’aquests atacs, l’hereu de la casa del Turó del Vent fa la guerra, saqueja i pren tots els tresors possibles. Una part d’aquest tresor són els dos punyals que quan torni guarniran les parets de la sala preferencial de la seva casa laietana. TRENTA PERSONES ABSORTES La veu de l’Eric em fa tornar a la realitat. Continua xerrant i observo com té 30 persones absortes en el que explica. No paren de ploure-li preguntes: –Aquest era un centre on produïen roba de lli? –I el gra no es feia malbé a les sitges? –I des d’aquí es comunicaven amb Lauro, a la falda del Montseny? –Les parets de les cases com les feien? –I hi havia muralles? De la mateixa manera que la meva imaginació ha viatjat a la Celtibèria acompanyant l’hereu de la casa, puc veure una brillantor especial als ulls dels rostres dels excursionistes. Uns imaginen com els habitants de l’antic Llinars pujaven el lli al Turó del Vent per tractar-lo, filar-lo i teixir-lo. D’altres reflexionen sobre com els laietans feien la tova per aixecar les parets i sostres de les cases. N’hi ha que visualitzen la vall conreada i com els pagesos de fa 24 segles pujaven en burros les mongetes o l’ordi per a conservar-los a les sitges. I suposo que també n’hi ha qui s’avorreix visitant un jaciment arqueològic. Només hi veu roques erosionades, ossos envellits, pols i desordre. Però gràcies a les persones com aquest arqueòleg que és capaç de transmetre la vida que hi ha darrere de cada pedra que tot aquest rocall i desordre es transforma en aliment per a la nostra imaginació i en una font inesgotable d’històries.

Parla de les pedres com si cadascuna fos singular i tingués nom propi

Passejant pel poblat íber del Turó del Vent a Llinars del Vallès