Joan Sala Vila, professor jubilat i escriptor

Joan Sala Vila (Hostalets de Balenyà, 1929). Molts granollerins –als pobles petits el passat marca molt– encara el veuen com el pare Sala, tot recordant els anys en què va ser pare escolapi. Amb 89 anys manté una intensa activitat intel·lectual. Llegir i escriure formen part, afirma, del seu ADN. Ara acaba de publicar El món necessita una política humana, llibre en el qual reflexiona sobre el paper de la ciutadania reivindicativa. És un títol més de la seva llarga llista de publicacions: BM Granollers, esport i civisme; Sí a les seleccions catalanes; Poesia, quatre daus de la vida; Cöctel de l’avi; Són elles; El mar fa l’ullet a la finestra (poemari)... D’origen pagès, la seva vida ha estat marcada per circumstàncies que va viure de petit. La primera, una malformació de naixement que li va afectar la mobilitat de les dues cames. Els quatre anys que va durar la recuperació va coincidir amb la mort de la seva mare, fet pel qual va anar a viure amb els avis de Collsuspina. A partir d’aquí, Joan Sala Vila centra els seus primers records d’infantesa en les misses clandestines que durant la guerra se celebraven tots els dilluns a casa dels avis i com aquests van mantenir amagat un matrimoni d’Artés. Decidits a donar-li un futur més esperançador que el del camp, la seva àvia Ramona Mir va apostar per enviar-lo als escolapis. Primer va anar al centre que aquests tenien a Moià; després va passar per Alella, Irache (Navarra) i Albelda de Iregua (la Rioja). Van ser vuit intensos anys de formar-se en filosofia, teologia i matèries com la literatura, “que devorava amb passió”. Bon estudiant i obedient, afirma que va respondre “ben convençut a la crida de Déu”. El suïcidi del seu pare va ser un revés que va intentar comprendre “des de la fe”. Ordenat sacerdot el 1952 en el transcurs de la celebració del XXXV Congrés Eucarístic de Barcelona, va dir la seva primera missa a Balenyà. Amb sotana i convertit en pare escolapi, va ser vuit anys a Puigcerdà, una etapa que recorda bé perquè el va introduir en l’hoquei sobre gel i en la pràctica de l’esport en general, fet que li han reconegut en diversos homenatges. Després de passar pel centre de Sant Anton de Barcelona, el 1964 va arribar a Granollers, on va impartir religió, educación del espíritu nacional i gimnàstica, matèries que també impartia Alejandro Viaña. D’aquesta època, Sala Vila recorda amb tristor la situació difícil que va viure en ser acusat per tres noies del centre de fer-los tocaments a les classes de gimnàstica. El fet va respondre, segons explica, “a un fals testimoni en un intent de les estudiants per aprovar l’assignatura”. Pel que fa a les denúncies per pederàstia que sovintegen actualment, l’exsacerdot insisteix: “Tots els qui van patir abusos els han de denunciar per tal que recaigui sobre els culpables tot el pes de la llei i siguin expulsats automàticament.” Aquestes i altres circumstàncies, com les tribulacions que li van causar confessions com la d’un home que mantenia una relació d’incest amb una germana o el fet que es replantegés sovint la seva vinculació amb la comunicat de l’Escola Pia, va fer que el 1969 decidís posar punt final a la seva vida com a sacerdot escolapi. Un cop seglar, va ser director de l’Escola Municipal del Treball i va arrencar una intensa activitat social i cultural. Col·laborador assidu de la premsa granollerina, va dirigir durant dos anys la revista Granollers Comunitat Cristiana i va ser destituït després de publicar un article de Juan Antonio Mañero. Amb Ramon Casanovas va treballar i va presidir l’AGEVO, i va impulsar els Premis d’Òmnium i el de poesia d’Oncovallès. També va presidir el Niu d’Art de Parets, on va substituir Genís Tura. Durant uns quants anys va dirigir la galeria d’art BM. Defensor entusiasta dels artistes locals, es queixa que “Granollers no hagi valorat prou la qualitat artística de la seva gent”. I en destaca dos noms: d’ahir, el ceramista Antoni Cumella; d’avui, el pintor Vicenç Viaplana. Vidu de Maria Vidal Julià, és pare d’una filla, Ruth, i avi de dos nets. La cordial xerrada –gràcies, Joan, per poder comptar sempre amb la teva col·laboració– acaba amb tres confessions per part seva. Primera: “Després de molt temps sense anar assíduament a missa m’estic replantejant acudir-hi més sovint.” Segona: “Tinc ben clar que per ser bon cristià s’ha de ser primer bona persona.” I tercera: “Espero i desitjo que Catalunya esdevingui aviat un poble lliure i independent.”

Joan Sala Vila, professor jubilat i escriptor

Passió per la lectura i l’escriptura