Avui, ha perdut, arran de la mecanització agrària, el seu interès com animal de treball en el món rural per a les feines del camp. I, se l’utilitza més per a la producció de carn sobretot.

Els cavalls de raça hispano-bretona omplen encara les fires de bestiar equí d’algunes contrades dels Pirineus: al Ripollès la Tria de Mulats d’Espinavell cada 13 d’octubre per Sant Eduard, o a la Cerdanya, la fira de Puigcerdà, el primer cap de setmana després de Tots Sants. Que en sabem, d’aquest cavall? És una raça que va ser creada per satisfer les necessitats del camp tant en zones de muntanya com a les terres baixes. El cavall català, o espanyol, es creuà amb un equí de raça bretona portat de la regió del nord-est de França coneguda com a Bretanya. Animal musculós amb molta força, criat entre el mestissatge de temps passats, entre moltes races d’origen oriental. Avui, ha perdut, arran de la mecanització agrària, el seu interès com animal de treball en el món rural per a les feines del camp. I, se l’utilitza més per a la producció de carn sobretot. Pel que fa als poltres, la seva cria, preferentment, es porta a terme amb règim extensiu. Amb la transhumància, a l’estiu van pels prats de les muntanyes dels Pirineus i només reben ajuda alimentària, en èpoques d’escassetat. I ja a la vinguda del mal temps, cap a la tardor, baixen els ramats cap a la plana, per ser el clima més benigne. A la primavera i l’estiu tornen a pujar a la muntanya. És aquest temps, el moment que la tradició assenyala com l’hora d’anar al mercat i fer la compravenda o l’intercanvi; tant pel bestiar cavallí, boví, oví o cabrú. En el passat, els mesos que van de setembre a novembre es concentraven les majors fires de pastors i ramaders arreu del país i a les Espanyes. De manera especial i pel que fa a l’hispà-bretó la seva reproducció se centrava i se centra en els Pirineus, al Prepirineu d’Aragó i a la Serralada Cantàbrica. L’extensió dels prats i la qualitat de les herbes, lluny de tota dificultat, fan de la carn un producte alimentari d’alta qualitat. Tot i que a les terres baixes hi pot haver de manera esporàdica algun petit ramat molt controlat en antics conreus, dedicats a la pastura. El santoral marcava el pas del temps en èpoques passades, i sobretot a pagès. A cada sant una feina, una festa onomàstica, un recordatori de què representava cada moment de la vida cristiana. I no perquè el sant estigués emparentat necessàriament sempre amb el que es feia, sinó que era motiu de memòria sana. Pel que fa a sant Eduard, no he sabut trobar la relació de la Tria de Mulats d’Espinavell amb què aquest ésser sagrat s’hi identifiqués d’alguna manera. Sí que esdevé recordatori i referent pel dia que es celebra la festa. El cas de Puigcerdà queda clar que és la primera setmana després Tots Sants. En canvi, el 7 d’octubre la fira ramadera de Sant Lluc Olot, sabem que fou Jaume II el Just qui la concedí vers l’any 1315. Tota una dada històrica que ens situa en el temps. Pel que fa referència a les comarques de Tarragona, cal posar de relleu el mercat de tracte equí de Valls, no tant secular com les altres ni tampoc tan específic, però sí important i que se celebra els darrers dissabtes de cada mes. S’hi poden trobar rucs, someres, matxos-mules, cavalls, ponis. També acull altres elements relacionats amb aquest món que estem parlant. Pel que fa a la memòria dels que ja som grans, els records d’infantesa ens porten a aquest cavall. I encara més quan assistim com a espectadors a la festa de Sant Antoni, o a d’altres, i els veiem a passar com a actors subjectes d’una història, on les nostres vivències de l’ahir s’hi entronquen i ens ho fan més present.

Avui, ha perdut, arran de la mecanització agrària, el seu interès com animal de treball en el món rural per a les feines del camp. I, se l’utilitza més per a la producció de carn sobretot.

Pastures de tardor