Bon viatge còsmic, estimat

A l’etapa preadolescent, alguns joves, entre els quals m’hi compto, vam fer un sorprenent salt amb tirabuixó. Tan avesats com estàvem a les aigües plàcides de Cavall Fort, de la nit al dia ens vam capbussar a l’avenc profund, però gustós, de l’audició de discos. De totes les immersions, Ars Eròtica, col·loquialment Conxita Casas, una cançó de Pau Riba que carregava contra la societat patriarcal i la repressió d’aquella època, és la que més em va oxigenar. Aleshores jo encara era molt jove i no sabia que els avis poetes del Pau, Carles Riba i Clementina Arderiu, ja havien trepitjat Sant Feliu de Codines, gràcies a un altre poeta i gentil amfitrió, Ricard Permanyer. L’avi Riba li prologaria un parell de llibres a mitjan anys 50: Més enllà dels sentits (Premi Ciutat de Barcelona) i l’Ombra perdurable. Els unia, doncs, una bona amistat i Permanyer, ocasionalment, els convidava a la seva casa d’estiueig al poble. No seria fins al cap de 20 anys que Pau Riba faria el mateix trajecte que els seus avis, ell, però, per venir a cantar al Cep d’Or, la sala de concerts d’en Vicenç Dorsé, qui després s’integraria a Zeleste i –de passada– m’hi incorporaria a mi també. Oh!, fortuna del destí, poder treballar amb tots aquells a qui més idolatrava…

Va ser a finals de 1967 que l’escriptora i professora de l’escola Isabel de Villena, on estudiava Pau Riba, la Maria Aurèlia Capmany –d’orígens familiars santfeliuencs– li va fer la presentació d’un dels seus concerts de debut, a la Cova del Drac de Barcelona.

Pau Riba, en concert al Cep d’Or de Sant Feliu de Codines / Foto Madró

Pau Riba, aquest cantant polièdric i imprescindible, ens ha deixat a l’edat de 73 anys. Les darreres dècades vivia a Tiana (el Maresme). Aquests darrers mesos, en Pau feia saber a tothom que li havien diagnosticat un càncer de pàncrees –segons ell, massa tardanament– i malgrat les esperances de bregar-lo –fent conyeta havia dit en un mitjà de comunicació: “Soc un optimista radical i vull allargar fins als 100 anys, que no penso morir-me abans”–, sa voluntat era tan quimèrica com la de fer tornar l’aigua en vi i, ara, tot i una mort anunciada, ens deixa xafats i ens planyem pel seu traspàs. I deixeu-me que hi posi el punt trinxeraire: mai no és tan sentit el plor per l’absència d’un regidor com per la d’un poeta trobador!

Sigueu benèvols amb mi perquè, malgrat els 14 llibres publicats pel Pau, les seves col·laboracions a El Periódico i a La Vanguardia, la seva faceta d’actor en algunes pel·lícules, el seu càrrec de director-presentador del programa Trif Tong a TV3 i, en fi, el seu tarannà bohemi d’incansable buscador de nous projectes, tan sols penso referir-me a l’apartat musical, i per postres ho faré de manera tangencial.

Nascut a Palma (Mallorca) el 1948, als 19 anys va demanar ser admès als Setze Jutges, que després de fer-li una prova no l’acceptaren. Segons els Jutges, perquè desafinava i per l’estètica musical tan allunyada d’aquests cantautors. Siguem clars, Pau Riba ja gastava una estètica a les antípodes de la dels Jutges i va posicionar-se en la seva línia rockera, sense deixar mai de cantar en català, i no com d’altres. De moment s’integraria al Grup de Folk, que va emergir el 1965 amb influències del folk americà, format per ell i elements com Sisa, Batiste, Tramvia, Arnella, la Bonet… Riba no trigaria a emprendre la seva carrera en solitari i ja el 1967 obria el seu catàleg musical amb Taxista! i l’any següent amb un delicat Noia de porcellana, dos senzills enregistrats a Concèntric.

Va encetar el camí del rock català de forma superba amb Dioptria, considerat pels entesos com el millor disc del rock cantat en català del segle XX. El 22 de febrer de 1970 Pau Riba, acompanyat per OM, el va presentar oficialment a la discoteca Dingo de Granollers, per la impossibilitat de fer-ho al Palau de la Música de Barcelona, ja que Millet argumentava que el públic assistent potser no respectaria el mobiliari. A la primavera del 70 el va tornar a presentar al Price de Barcelona.

Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda.

El 1971 als començaments del tsunami hippy, s’estableix a Can Pep Carlos, a Formentera, i s’integra en aquella moguda llibertària, pacifista i contracultural que ja mai més no abandonaria i que el va deslliurar de creure en els polítics i en la democràcia. A l’illa enregistra, a l’aire lliure, un esplèndid disc d’Edigsa: Jo, la donya i el gripau –el músic ha confessat que és el que més li agrada–. Torna després a Barcelona, on veuran la llum noves obres que engrandiran la seva, cada cop més, rutilant trajectòria: L’home estàtic, Electròccid àccid alquimistic xoc; fins que el 1977 arriba Licors, pel meu gust, un disc fabulós, un projecte per a Movieplay serie Gong, concebut des de la factoria de Gonzalo García-Pelayo, l’home que havia sabut remoure la música moderna del sud de la península fent emergir grups com Smash, Lole y Manuel, Triana… La qüestió és que amb tots els temes de Licors acabats, Movieplay va desautoritzar García-Pelayo i el disc es va haver d’acabar a l’estudi que Daevid Allen –ex-Soft Machine– tenia a Deià (Mallorca). Licors acabaria essent una de les obres musicals cabdals en la discografia de Riba, en la qual no ens podem descuidar d’Amarga crisi, De Riba a Riba, Virus laics, Ataràxia. Un total de 24 discos.

Pau Riba i Josep Cassart esmorzant

FENT COSTAT AL GENI
La temporada en què des de Zeleste ens ocupàvem de la seva promoció, coneixent la volença de l’artista per totes les celebracions amb ferum de santedat, el vaig convèncer d’anar a fer una petita excursió per veure una de les anunciades aparicions de la marededéu de Cerdanyola, que programava la vident doña Conchita. Arribats a l’espai de les preteses aparicions marianes, res de res! Sort que vam poder fer una mica de gimnàstica surrealista enfilats dalt de l’arbre mig vinclat per la marededéu, i després ens cruspírem una taula d’embotits.

Pau Riba i Josep Cassart, dalt de l’arbre caigut del mas Sardà a Cerdanyola

L’apostasia de l’artista es va tornar a posar de manifest durant una gira per Espanya, en què abans d’entrar a Múrcia vam parar-nos a un restaurant de la N-340; molt a prop d’allí es perfilava imponent l’estàtua del Crist de Monteagudo, el Corcovado de Múrcia que n’hi diuen. Entaulats i a mig àpat, encara no sabem com, el Pau es va fer fonedís per espai d’una hora que a tots se’ns va fer eterna. En tornar, com aquell qui res, va dir que l’havia anat a veure –el Crist– amb qui havia estat xerrant… de la maria.

Pocs mesos després, que genial!, el famós afer del cartell del Canet Rock de 1978 ens tornava a tenir entretinguts i arruïnats. Un collage dissenyat per ell amb una de les verges de fra Filippo Lippi encerclada dins d’una piràmide seminal, amb la llegenda: “Contrita contradictio virgo inseminanda”. Des del Govern Civil de Barcelona i sembla que per suggeriment del cardenal Jubany, se’ns va imposar als organitzadors del festival –a nosaltres– una multa de mig milió de pessetes.

Cartell de Canet Rock del 1978, obra de Pau Riba

I encara un darrer detall del poderós ganxo de Pau Riba. Abans de que sorgís la famosa Movida madrileña, us ben asseguro que omplia a vessar no solament els escenaris de la geografia catalana, sinó els de les Espanyes: el Lope de Vega de Sevilla, l’Alcalá de Madrid, el Teatre Alhambra de Granada… en són uns bons exemples, i jo vaig tenir la sort d’acompanyar-lo!

Sol de lluna, cel de glaç
dins els calaix d’un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

Bon viatge còsmic, estimat.